El que em sembla més interessant és el dialeg que es genera a l'hora de conservar algunes de les plantes industrials que hi havia antigament i els edificis nous que projecten arquitectes de renom mundial. En aquest espai hi ha lloc per a tots aquestes arquitectures ben diferents i a més a més també hi ha zones on es conserven els habitatges antics del Poblenou que també formen una trama diferent a la que s'està creant actualment. Un exemple d'espai que manté una zona antiga a la qual s'hi addhereix un projecte nou és la Fundació Vila Casas (Can Framis). Oriol Bohigas és l'arquitecte que ha dut a terme aquest projecte en el qual s'han mantingut dues naus d'una antiga fàbrica i s'ha afegit un tercer espai nou.
L'aspecte menys positiu del projecte del 22@ em sembla que és la poca densitat d'edificis d'habitatges que hi ha a la zona, la qual cosa comporta una poca quantitat de població petita que no es correspon a la realitat dels altres barris de la ciutat. A més a més, juntament amb la combinació d'una crescuda en altura dels edificis es generen molts espais buits acusats també per la gran amplada dels carrers. Aquest aspecte també es podria considerar positiu ja que hi ha molts i grans espais verds i lliures de construcció però a la vegada contribueixen a fer que l'usuari se senti desplaçat d'aquest entorn, on no pot dialogar amb els edificis nous per la seva altura i l'hermetisme que tenen cap a l'exterior.
Berlin és una gran ciutat on fa 20 va caure el mur que separava la part Occidental de la part soviètica. La caiguda del mur va suposar tornar a tenir una sèrie de terrenys que no eren de ningú, al centre de la ciutat on s'han anat reconstruint amb el pas del temps. Podem veure que no es tracta d'una actuació com el 22@ de Barcelona on hi havia fàbriques es construeixen altres edificis i algunes poden matenir els edificis preexistents. A Berlin tot el que recorda el mur és derruit pels ciutadans i tots els projectes parteixen d'un solar sense edificis previs. També passa una mica el mateix que a Barcelona, es criden grans arquitectes per fer emblemes de la ciutat, i tampoc s'hi construeixen edificis d'habitatges; per tant, es generen espais sense habitants de la ciutat on només s'hi dirigeixen alguns per treballar-hi i els turistes per a veure els grans emblemes de la nova ciutat de Berlin. A més a més, el vianant també té la sensació de trobar-se en uns espais grans que no es poden recórrer amb una mirada i els carrers també són amples per on pots passejar sense xocar-te amb ningú. Tot i això, la Potsdamer Platz aconsegueix amb una arquitectura d'avantguarda i enorme situar a l'individu dins del projecte i l'abraça per tal que no se senti desprotegit i desorientat per la gran magnitud del projecte.
