Los búnkeres de Barcelona

Después de visitar los depósitos de agua de Barcelona, no puede evitar pensar en un oscuro paralelismo co los búnkeres de Berlín de la Segunda Guerra Mundial.
Debajo del cemento berlinés, entre el sistema de alcantarillado y las numerosas líneas de metro, se encuentra un sistema subterráneo de búnkeres construidos por el Tercer Reich para aguantar los duros bombardeos aliados, para hacer frente al posible enfrentamiento nuclear ante el que mundo se encontraba.




Cierto es, que a la práctica, no tienen nada que ver, pero sí desde un punto de vista de la resolución de un problema.
Se trata de crear grandes volúmenes de hormigón enterrados. En el caso de Barcelona se entierran tanto por cuestiones urbanas como por el factor gravitatorio que condiciona la recogida de aguas; en el caso de Berlín, para aumentar la protección y dificultar la localización por parte del enemigo. En ambos casos se opta por el anonimato que ofrece el subsuelo.
Por otro lado, su misión, salvando las distancias, tampoco es tan distinta: no dejan de ser dos construcciones pensadas para proteger a la gente de amenazas externas, ya sea de las lluvias torrenciales, en un caso, o de los bombardeos en el otro.
Finalmente, debo mencionar el gran parecido formal. Dadas sus características tan especializadas, unidas a su ubicación bajo tierra, se obtiene como resultado una imagen muy similar.
Todo esto me lleva a lanzar una pregunta al aire: ¿No se podría plantear una forma de reciclar estos búnkeres obsoletos de Berlín para que dieran un servicio a la ciudad, acorde con los tiempos que corren?

EL SUBSUELO

Cuando hablamos del subsuelo de la ciudad de Barcelona, a todo el mundo le viene la imagen del metro y las líneas de ferrocarril, sin caer en la cuenta de que hay todo un sistema más complejo que recoge además de las circulaciones, todo el saneamiento de la ciudad.
Es el caso del depósito de aguas pluviales de Joan Miró, un paradero cercano a Plaza España, unos de los lugares más concurridos de Barcelona y que sin embargo poca gente conoce su existencia.
Se trata de un sistema de tratamiento de las aguas pluviales que limpian y depuran el agua antes de su llegada al mar, además de evitar inundaciones y demás problemáticas.

El caso de Amsterdam es algo especial, ya que a causa de su elevado nivel freático, la construcción de infraestructura y red de saneamiento ha sido costosa. Este hecho se refleja en la baja importancia del metro como medio de transporte metropolitano, a favor del uso del coche y sobretodo de la bicicleta.
Ámsterdam fue una ciudad fundada por pescadores y pocos años después fue posicionándose como uno de los mayores puntos comerciales de Europa. Dada su importancia la ciudad inició su crecimiento potenciando su mayor recurso; el agua y sus canales.
En Ámsterdam la demanda de suelo es grande y su precio por lo tanto es elevado. Para solventarlo se ha planteado el aprovechamiento del subsuelo con programa diverso a 30m por debajo del nivel de la ciudad. Para ello se propone un drenaje total de los canales y la construcción en niveles inferiores cerca de un millón de m2 más para la ciudad, distribuidos en 6 plantas conectadas entre si.
De este modo se liberaría tráfico de las calles favoreciendo las circulaciones peatonales. Es un desafio con un pronóstico para 20 años.
El radicalismo de la propuesta suscita la reflexión de si realmente es apropiada semejante megaestructura bajo una ciudad con un carácter y un urbanismo tan marcado.

.Aguas

La llegada a el lugar nunca adivinaría la restante clase, el parque Joan Miró lleno de crianzas jugando y tocando piano, tal como la biblioteca no transmite ninguna idea del subsuelo.

Cuando el recorrido ha empezado la curiosidad ha tomado cuenta nosotros, pues pocos son aquellos que imaginan una ciudad por debajo de otra, mucho menos debajo de Barcelona. La verdad es que desde los transportes subterráneos a las infraestructuras todo ha sido pensado de acuerdo con el desenrollo urbano. Es como nunca mirar nuestro esqueleto pero tener noción que de ello necesitamos para vivir, así es construida el subsuelo barcelonés. 

Los depósitos hacen una colecta de las aguas pluviales y así se inicia el ciclo de un complejo tratamiento de aguas, que después de pasar por un proceso de limpieza de las mismas llegan a el mar. Con una capacidad de  50.000m3, son evitadas catástrofes naturales y también posibles diluvios.

En Porto hay una red de aguas que es muy muy antigua y que está por debajo del casco viejo de la ciudad, no dando respuesta a cualquiera tipo de diluvio en la zona mas baja, como la "Ribeira". Es un completo sofoco vivir sin ninguna seguridad, hasta para más que las ciudad mas antigua es la zona mas habitada por gente grande con dificultades de circulación, o que torna este un de los problemas mas grandes del Porto.  

Presència absent

La visita al dipòsit per mi va ser la més sorprenent perquè és allò que sempre està amagat.

Quan baixem a sota terra entrem al món dels fluxes i les energies. Això que ara està tan de moda en la projectació urbana i d’edificis que, al mateix temps, ha estat sempre l’escència d’una ciutat. L’acumulació pròpia d’un espai urbà es regeix per aquestes enegries i la seva canalització i ponderació en fluxes és la base de l’urbanisme.

Al mateix temps, és allò més difícil de plasmar, de veure o imaginar. Perquè no és tangible com altres coses tot i que té més força que aquestes altres coses més fixes. En el dipòsit, la seva inmensitat i robustesa de fet el que mostren és la força d’aquests fluxes; el que impressiona és la presència absent de l’aigua, la seva força destructora, la nostra dependència.
En quant a la comparació, el que em venia al cap quan estava dins del dipòsit era l’intercambiador de transports públics de Les Halles. Al centre de París, on Haussmann havia plantejat el mercat central de la ciutat, s’hi va edificar un cop derruit aquest, l’intercambiador de transports públics més importants de la ciutat: una mini ciutat sota terra que comunica les principals línies de metro amb els trens que van fora de la ciutat, circumbalacions de cotxes i aparcament, a més d’un centre comercial. El que és curiós, és que sempre ha estat un prjecte fallit (i ara en reconversió) ja que no s’ha sapigut omplir aquest gran buit al centre de la ciutat i ha quedat (pel seu urbanisme deplorable) com a no-lloc al cor de París. I el més curiós de tot és que també ha esdevingut focus de les tensions centre perifèria que han esclatat últimament a París (tensions amb forts tints racials i migratoris; altres fluxes aquests a nivell mundial). Ja que aquesta estació comunica directament amb els trens que vénen d’aquestes àrees degradades a les afores de la capital, aquests es reuneixen allà i han “colonitzat” aquest espai al seu favor.

Així que, precisament, el fracàs en el maneig dels fluxes han fet del cor de la ciutat, l’estació de Les Halles, el no lloc més paradigmàtic de la ciutat. Hauriem d’apendre, igual que fem amb la canalització de l’aigua, les eines suficients per entenrde els fenòmens de fluxes urbans i desenvolupar solucions que repercuteixin en la millora de l’espai urbà.

Depósito de agua pluvial Juan Miró

Creo que, aun que conozco a Barcelona desde ya quince años, nunca había sospechado la existencia, y aun más la posibilidad, de una infraestructura subterránea como la del depósito de aguas pluviales Juan Miró.
La mayor parte del tiempo, conocemos a una ciudad por lo que compone su exterior, por lo visible : sus calles, con sus arquitecturas, sus plazas, sus parques… todo lo que compone el carácter urbano de una ciudad. El turista que viene a descubrir las características de Barcelona : sus famosos urbanismo, arquitectura y diseño lo hace andando por sus calles y moviéndose por sus metros, autobuses y taxis. Ya la red de metros puede ser impresionante en su misma; en Barcelona 5 líneas de metro, sin contar los ferrocarriles, dan una idea de la composición del subterráneo y de su complejidad.
El recorrido por el depósito de aguas pluviales Juan Miró fue la ocasión de descubrir que el subterráneo de Barcelona es aun más complejo. No sólo uno sino 5 depósitos de aguas pluviales dan cuenta de las necesidades de infraestructuras necesarias para el funcionamiento de una tal metrópolis.
Supongo que numerosos de los ciudadanos de Barcelona tampoco conocen a esto.

La ciudad de Grenoble es muy diferente de Barcelona por este lado. No hay infraestructuras subterráneas visitables, habitables por los ciudadanos. El tranvía tiene un papel importante en la vida de los habitantes de Grenoble, es un modo de viaje privilegiado con los autobuses. Tampoco sé si el metro no existe por razones técnicas o por elección. Supongo que las capas freáticas, cuyo explotación es muy importante en la ciudad y su región, son un motivo. A mi conocimiento, las únicas infraestructuras subterráneas son las básicas como el servicio de canalizaciones… Imagino que el tamaño de la ciudad tiene también que ver con el poco desarrollo de su subterráneo.

El deposito de aguas pluviales abajo del parque de Joan Mıro pregunta la question del tratamiento de la capacidad del subeterraneo. Podıamos ver como de una manera muy simple como podemos recupaerar la agua. Es un tema a desarollar porque con este agua podemas reducir de trenta pourcent la consumacıon de agua en las viviendas. Pero no es la unica manera de recuperar la agua, el espacıo publico, normalemente, es hecho para recuperar. Las cobiertas vegetales tambien puedan recuperar la agua, los pozos canadian tambien... en Francıa y en mi region, cada nueva casa tiene su sistema de recuperacıon de las aguas pluviales que permite Una autosuficiencia en agua para el abastecimiento de los servicios . El tratamıento de la agua en el norte es un tema considerable.

Deposito de aguas pluviales

Deposito de aguas pluviales

El deposito Joan Miro tiene una capacidad de unos 50 000 m3 = 20 Piscinas Olimpicas y tiene una profundidad de 17m. Hay unos 1500 km de colectores de agua, o sea que la ciudad esta preparada a los diluvios. Limpiez del deposito se hace utilizando las aguas freaticas. El agua estaciona hasta que este mandada al sistema depurador. El agua nueva y limpia esta mandada al mar para que comienzo de nuevo el ciclo vital. Llobregat y Besos son dos estaciones depuradoras de Barcelona. Hay colectores de agua en calle Tarragona y Numancia. Hay un sistema de compuertas por si no funciona una, y bollos, bobinas de cable de socorro por si no funcionan las compuertas. Si un deposito se puede vaciar por la gravedad no es necesario poner un cuerpo profundo.







Me quede bastante impresionada de la dimension de esta infraestructura. Uno cuando va por la calle no se imagina que hay todo este sistema debajo nuestro y de la necesidad de este sistema para el bienestar de los ciudadanos en omentos de lluvias.


En Rosario no conosco ninguna infraestructura de esta dimension. Hay problemas de contaminacion de las aguas, la ciudad no esta preparada para encarar una red de subterraneos por el contexto socioeconomico del pais. Las redes electricas son aereas... La verdad que no he encontrado nada de interesante.

Dipòstis d'aigua

La visita als dipòsits d’aigua em va deixar molt sorpresa. Fins al moment no me’n feia a la idea de l’existència d’aquests sistemes ocults (infraestructures subterrànies) que formen part de la ciutat. Clar és, que sé sobre les xarxes de transport d’aigua potable i de sanejament, de la distribució de la telefonia, del sistema elèctric... però era inconscient sobre el que representa haver de fer front als augments d’aigua puntuals, com evitar el col•lapse del clavegueram i procurar llençar al mar el mínim de substàncies no orgàniques. De totes maneres el més sorprenent i rellevant és comparar l’espai atribuït a aquestes infraestructures, és a dir, el volum que necessiten pel seu funcionament, pel transport d’aquestes energies. A diferència de les anterior nombrades, que amb un sistema de cablejat i tubs de dimensions raonables les transporten, els dipòsits són unes cavitats enormement desproporcionades. En tot l’àmbit metropolità hi ha un desplegament de dipòsits, els quals fan front a la gran sol•licitació que suposa un increment d’aigua tan gran i treballant així en un àmbit de barri. El dipòsit de Joan Miró, té una alçada lliure del 17m en el punt més alt. A priori és difícil imaginar-te un espai tan gran sota la superfície del paviment, però és que només entrar sembla que t’estiguis movent per dins una ciutat.
En aquest sentit Girona ciutat disposa de 5 dipòsits d’aigua potable (Montjuïc, dels Alemanys, Vila –Roja, de Palau i Torre Alfons XII) amb els que quals distribueix i abasta a la ciutat el servei d’aigua potable. A través d’unes canonades es transporta l’aigua provinent dels pantans de Susqueda i Pasteral i el riu Ter a la planta potabilitzadora de Montfullà. Aquesta planta disposa de dos dipòsits d’emmagatzemament, d’on en surten dues branques, l’una va cap als pobles de Salt, Sarrià de Ter i Bescanó i l’altra cap a Palau (barri de Girona), d’on es bifurca cap a la zona de Mas Abella i la zona de Girona II.
Aquests dipòsits de 9115m3, 1500m3, 500m3... estan situats en llocs estratègics,(aspecte compartit pel dipòsits de Barcelona) principalment en punts alts de la ciutat per obtenir prou pressió per abastar el major camp possible. En comparació als de la ciutat comtal, aquests són de menor tamany, fet que facilita la seva ubicació, alguns d’ells es troben a l’exterior i tenen posicions més perifèriques respecte la ciutat, aspecte important en quant no haver de perforar el subsòl de zona urbana.

Dipòsit d'aigües pluvials

Després d’uns quants dies passejant per la superfície de la ciutat, ens endinsem en el subsòl. Instal·lacions com els dipòsits d’aigües pluvials són desconegudes per molta gent, però fan una funció molt important. En el cas concret del dipòsit del parc Joan Miró, aquest dipòsit serveix per regular el cabal d’aigua que passa pel clavegueram, de manera que si el cabal puja massa, degut a la pluja principalment, s’emmagatzema en aquest recinte fins que és possible deixar-lo anar. Jo no pensava que aquests espais fossin tan grans i els 17 metres d’alçada em van impressionar bastant. Està clar que, al igual que un edifici, la ciutat també necessita aquest tipus d’infraestructures pe al seu bon funcionament.

L'aigua que mai acava

La visita al depòsit d'aigues pluvials del Parc de l'Escorxador va ser la primera visita que vaig fer amb caminar Barcelona i la veritat és que va ser sorprenent. Va ser sorprenent perquè evidentment no pensava que les visites d'aquesta assignatura fossin així (després ja vaig veure que tampoc era molt representativa), però sobretot perquè no tenia ni idea que aquesta megainfraestructura subterrànea existís a Barcelona, la meva ciutat, cosa que em va deixar gratament sorprès.

El primer que se'm va acudir al pensar en comparar aquesta infraestructura de Barcelona amb alguna cosa equivalent de São Paulo va ser que no n'hi ha. No existeix. Per començar és evident que no existeix perquè no hi ha res més habitual a São Paulo que les inundacions (bueno sí, el trànsit), que es produeixen regularment, amb una intensitat increible i amb els mateixos resultats sempre. Sí, a São Paulo (2a o 3a ciutat més gran del món, amb uns 22 milions d'habitants) l'aigua sempre acava als mateixos llocs i inundant els mateixos carrers, a vagades menys, a vegades més i a vegades molt més, com a les pluges de gener d'aquest any, on després de uns 20 dies plovent moltes parts de la ciutat van quedar destrossades, molta gent sense casa i molts morts.

El problema és que els afectats sempre són els mateixos. Quant més pobre ets més et poden afectar les pluges i les inundacions. És així. Per tant, en una ciutat que és el màxim exponent del caos urbanístic i d'infraestructures, uns dipòsits repartits per la ciutat (que té una extensió absurdament gran, amb parts on les clavagueres són cosa de fa pocs anys) per a controlar aquests temes es fa impensable.

En quan a les altres infraestructures que es troven al subsól simplement dir que no ens podem referir ni a la red elèctrica ni a la telefònica ja que a tota la ciutat (amb petites excepcions) aquesta va pels infinits postes que inunden la ciutat de cables.

INFRAESTRUCTURES SUBTERRÀNIES

Com a tanta gent del curs, a mi també em va sorprendre el gran espai subterrani que s’amaga sota el Parc de Joan Miró. Som conscients que en el subsòl existeix un gran teixit d’infraestructures com túnels de trens, metros; canonades del clavegueram, de gas, d’aigua, d’electricitat, etc. tanmateix, no crec que sapiguem desxifrar com s’urgeixen entre elles. És en aquesta visita on vam poder descobrir una part de la xarxa d’aigües que ens havien explicat a la universitat, però que jo no havia pas imaginat d’aquesta manera. La visita, generalment, va fascinar degut a les grans dimensions i la seva estètica: esvelts i imponents pilars que colonitzen l’espai que és vist des de les alçades.

La idea de crear grans dipòsits per emmagatzemar aigua quan plou torrencialment (força sovint a Barcelona), per tal que no s’inundin els carrers i, posteriorment, retornar-la al clavegueram quan les canonades hagin controlat el seu cabal és molt interessant, ja que així no cal construir més depuradores. No obstant, seria molt més coherent i ecològic crear una nova canalització que separés la recollida d’aigües pluvials amb la d’aigües fecals, ja que així no caldria depurar l’aigua neta de pluja.

Una gran infraestructura subterrània que s’està construint actualment a Girona comparable amb els dipòsits d’aigua, degut a la seva profunditat i dimensions, és túnel de l’AVE i l’estació internodal. La nova estació de l’AVE de Girona serà l’obra d’enginyeria més ambiciosa construïda a la ciutat des dels últims temps. El projecte preveu acollir tres plantes subterrànies d’aparcament sobre l’estació convencional de tren de mitja distància (la línia ja existent), situada a uns 22,5 metres de la superfície. Al costat d’aquest edifici, es vol construir una estació d’autobusos soterrada un nivell, i per sota de la qual apareixeran un aparcament i l’estació d’alta velocitat. Des de l’ajuntament es pretén convertir la infraestructura en un edifici emblemàtic de la ciutat.