lunes, 31 de mayo de 2010


Poques han estat les intervencions posteriors a la de la Vila Olímpica a la ciutat de Barcelona que suposésin una transformació tan important i tan positiva per la ciutat.
Aquest projecte ha estat el resultat de guanyar terra al mar i guanyar mar per la ciutat, una ciutat on el mar és tan present i necessitava d'una relació directe amb aquest.

La Vila Olímpica resulta ser el primer barri marítim de la ciutat, que gaudeix d'un gran passeig marítim i una àmplia oferta turística que sense dubte és un dels motros econòmics de Barcelona.
Aquest barri va néixer amb una clara intenció de modernització urbana de la ciutat i com allotjament dels esportistes dels Jocs Olímpics del 92.

Després dels anys, la integració del nou barri amb la resta de Barcelona podria tenir aspectes negatius, com són aquelles zones no tan directament vinculades amb el mar, zones que per aquesta mateixa desvinculació estan fora dels interessos hotelers, no són tan ben conservats i possiblement inclòs es podria arrivar a dir q abandonats.

Aquesta intervenció urbanística d'obrir la ciutat al mar és molt comparable amb la situació de Mataró.

La ciutat de Mataró és una ciutat que viu de cara al mar i un punt important en la seva història i el seu futur. Mataró va ser una important ciutat romana dedicada a l'activitat mercantil. Al segle XIX va ser una de les ciutats pioneres de la revolució industrial a Catalunya, en instal.lar-se les primeres filatures de vapor a la població. El seu creixement econòmic va fer que hi arribés el primer tren de la Península Ibérica.

Tot i les renovacions i intervencions urbanístiques de la ciutat an la primera línea de mar que intenten relacionar la ciutat amb aquest, no són complertes degut a la línea de trens que els separa.


Per un costat el passeig marítim i per l'altre part la ciutat, un tall que no existeix a Barcelona que es va saber solucionar desviant les infraestructures en el seu moment i que fan del passeig marítim de Barcelona, un element més de la ciutat, mentres que en el cas de Mataró, anar a la platja suposa creuar la Nacional II i travessar les vies, un camí que et fas perdre la sensació que la platja pertany a la ciutat.