A São Paulo podriem fer un paral·lelisme amb el parc d'Ibirapuera, ja que com Montjuïc és un gran espai verd, un pulmó de la ciutat, antigament despreciat pels habitants. En el cas de la regió d'Ibirapuera, el motiu del seu desprestigi és que era on s'ubicaven els escorxadors de la ciutat, que quedaven a les afores d'aquesta. Amb el temps la regió va anar sent absorvida per la trama urbana fins que l'any 1954, després d'uns anys de deliveració, es va acabar d'executar l'obra de reconversió de la zona en parc públic. Aquest parc es va fer com a “regal” a la ciutat per la celebració del seu quart centenari de vida, i per això es va encarregar la projecció dels edificis (museus i equipaments) a Oscar Niemeyer i el paissatgisme a Roberto Burle Marx, els dos grans artífecs de les grans obres públiques brasileres de l'època, i de més endevant també.
Actualment el parc d'Ibirapuera es troba absorvit totalment per la megalopolis i funciona com a, ara petit, pulmó de São Paulo, en mig de quilòmetres i quilòmetres d'asfalt i formigó, on els paulistans hi troben un refugi, sobretot els diumenges, quan el parc s'omple de gom a gom de totes les activitats lúdiques imaginables. El parc serveix tan per a convencions internacionals de tot tipus com a simple zona d'esbarjo per a totes les classes socials de la ciutat, de fet, és dels pocs llocs de São Paulo on es pot trobar gent de tot tipus en perfecte harmonia.
