La visita als dipòsits d’aigua em va deixar molt sorpresa. Fins al moment no me’n feia a la idea de l’existència d’aquests sistemes ocults (infraestructures subterrànies) que formen part de la ciutat. Clar és, que sé sobre les xarxes de transport d’aigua potable i de sanejament, de la distribució de la telefonia, del sistema elèctric... però era inconscient sobre el que representa haver de fer front als augments d’aigua puntuals, com evitar el col•lapse del clavegueram i procurar llençar al mar el mínim de substàncies no orgàniques. De totes maneres el més sorprenent i rellevant és comparar l’espai atribuït a aquestes infraestructures, és a dir, el volum que necessiten pel seu funcionament, pel transport d’aquestes energies. A diferència de les anterior nombrades, que amb un sistema de cablejat i tubs de dimensions raonables les transporten, els dipòsits són unes cavitats enormement desproporcionades. En tot l’àmbit metropolità hi ha un desplegament de dipòsits, els quals fan front a la gran sol•licitació que suposa un increment d’aigua tan gran i treballant així en un àmbit de barri. El dipòsit de Joan Miró, té una alçada lliure del 17m en el punt més alt. A priori és difícil imaginar-te un espai tan gran sota la superfície del paviment, però és que només entrar sembla que t’estiguis movent per dins una ciutat.
En aquest sentit Girona ciutat disposa de 5 dipòsits d’aigua potable (Montjuïc, dels Alemanys, Vila –Roja, de Palau i Torre Alfons XII) amb els que quals distribueix i abasta a la ciutat el servei d’aigua potable. A través d’unes canonades es transporta l’aigua provinent dels pantans de Susqueda i Pasteral i el riu Ter a la planta potabilitzadora de Montfullà. Aquesta planta disposa de dos dipòsits d’emmagatzemament, d’on en surten dues branques, l’una va cap als pobles de Salt, Sarrià de Ter i Bescanó i l’altra cap a Palau (barri de Girona), d’on es bifurca cap a la zona de Mas Abella i la zona de Girona II.
Aquests dipòsits de 9115m3, 1500m3, 500m3... estan situats en llocs estratègics,(aspecte compartit pel dipòsits de Barcelona) principalment en punts alts de la ciutat per obtenir prou pressió per abastar el major camp possible. En comparació als de la ciutat comtal, aquests són de menor tamany, fet que facilita la seva ubicació, alguns d’ells es troben a l’exterior i tenen posicions més perifèriques respecte la ciutat, aspecte important en quant no haver de perforar el subsòl de zona urbana.
