La justícia (o Justícia, amb majúscules) mai no podrà ser propera: és un òrgan institucional, ple de burocràcia, costós, llarg, que no pot presumir de bona fama i que en general fa patir... Sense que soni molt malament, però siguem sincers! Quan algú va a un judici o similar, no acostuma a tenir una grata experiència. Evidentment és una generalització, però tot i així, bastant propera a la realitat. Malgrat tot, la justícia com a tal és completament necessària, ja que mal o bé, és un pilar de la democràcia contemporània.
El projecte de la Ciutat Judicial de Barcelona i Hospitalet fa més fàcil l'accés a la justícia; des de la pròpia concepció del projecte fins als petits detalls. Les divisions interiors de cada edifici són del mateix color que la seva façana, hi ha indicacions per tot arreu, són espais diàfans, les distribucions són clares... Es tracta de sis edificis amb una concepció molt unitària: és un sol projecte i un sol programa; i això és indiscutible. De fet, ho demostra l'atri, un cos que uneix físicament els diferents edificis. Després es presenten les complexitats pròpies del que és el món de la justícia, però aquests condicionants (com per exemple, el tema dels recorreguts) estan impecablement resolts per a l'usuari. És fàcil orientar-se, es diria que l'arquitecte s'ha posat en la pell del visitant, del treballador i de l'acusat per a organitzar la distribució dels diferents cossos. El desplegament d'instal·lacions permet flexibilitat dels espais i la independència de cada unitat de programa. El resultat final és un respecte extrem cap a tots els possibles usuaris i una evident renovació i canvi d'aires de la institució judicial.
Tot i així, no oblidem que es tracta d'una altra firma a la ciutat, un altre autògraf a la Barcelona convertida en llibre de visites. Sí, aquest cop ha sortit molt bé, tothom n'està satisfet, però la crítica seria la sensació d'haver fet una inversió en algunes coses exaggerada. Només una anècdota: els seients de la sala gran de judicis estan tapisats per Ferrari. I la pregunta és: realment feia falta? Els detalls demostren una inversió casi podríem dir desmesurada; hem sabut que s'han negat propostes de l'arquitecte per ser massa cares, però el límit continua molt alt. Tots els mobles, els logos, els minimíssims detalls són 'perfectes', en el sentit més estricte de la paraula, està tot tan pensat, tot és exclusiu per al projecte.
I aquí és on apareix la diferència més clara respecte de la ciutat de Montevideo. Sempre caiem als mateixos típics i tòpics quan comparem una ciutat europea amb una sudamericana. Per això no em detendré en la comparació de recursos ni en la disposició d'inversions, terreny i personal. Parlaré de la sensació de l'usuari, que és un tema molt més proper per a mi. A Montevideo, pràcticament tots els temes burocràtics es resolen a La Intendencia, que vindria a ser l'Ajuntament. I fins i tot aquest edifici no està acabat pel que fa al projecte; però no per això deixa de funcionar. Si al projecte de Chipperfield, els seients són de vermell-Ferrari, a Montevideo, els seients són, simplement, normals. I per normal que cadascú entengui el que consideri raonable. La justícia a Uruguai evidentment té mancances, però dins de les possibilitats que té, tracta d'abarcar la màxima funcionalitat i accessibilitat a l'usuari. Una altra anècdota: si posem a la web “justicia uruguay” de seguida ens surt la pàgina web de l'estat amb tota mena d'explicació. Si posem “ciutat judicial barcelona” ens surten articles i notícies, però no trobem ni la seva ubicació ni el seu funcionament. Amb això, el que vull dir és que ens movem a diferents escales, amb els avantatges i inconvenients que això suposa. Per això crec que a Montevideo, la justícia sí és més propera a l'usuari, perquè si més no, té pràcticament les mateixes oportunitats que el ciutadà. A Barcelona, amb el projecte de Chipperfield, s'ha concentrat físicament tot el programa judicial, s'ha renovat i innovat en molts aspectes, s'ha fet de manera elegant i molt pràctica, però com ja s'ha dit al principi del text, una minúscula, per definició, no és el mateix que una majúscula; i per tant, l'autògraf no és el mateix que la firma.
