La ciutat de Barcelona, tal com ens van explicar aquest dimarts, consta de 7 dipòsits pluvials distribuïts per la ciutat de Barcelona, encarregats de recollir les aigües de la pluja i residuals, en el cas que la xarxa de clavegueram de la ciutat no pugui abastir tota l’aigua que hi circula en un temporal de pluja. El dipòsit del Parc de Joan Miró es troba sota el mateix parc i s’encarrega de recollir aquestes aigües pluvials, i també les aigües freàtiques de la zona que són utilitzades per regar, netejar els carrers de la ciutat, i per netejar l’interior del dipòsit. El dipòsit té una capacitat total de 70.000 m3 i consta de dos cossos: un més superficial, que desguassa totalment per gravetat, i un altre més profund, que desguassa per gravetat i per bombament. Així doncs, el dipòsit s’encarrega d’emmagatzemar l’aigua i d’abocar-la pausadament a traves d’un sistema de comportes a la xarxa de clavegueram un cop finalitzat el temporal de pluja, de forma que la xarxa de clavegueram pugui assumir el caudal d’aigua.
Cadascun dels dipòsits es controlat informàticament des d’un únic centre de control exempt dels dipòsits. Per poder obtenir aquest control centralitzat els dipòsits contenen un segui t sensors i radars que verifiquen en tot moment la situació dels dipòsits, la quantitat d’aigua que contenen i la seva neteja.
Una de les coses que més em va sobtar de la visita, va ser la freqüència en la que s’omplen aquests dipòsits, aquest any, uns 5 cops al més.
Cadascun dels dipòsits es controlat informàticament des d’un únic centre de control exempt dels dipòsits. Per poder obtenir aquest control centralitzat els dipòsits contenen un segui t sensors i radars que verifiquen en tot moment la situació dels dipòsits, la quantitat d’aigua que contenen i la seva neteja.
Una de les coses que més em va sobtar de la visita, va ser la freqüència en la que s’omplen aquests dipòsits, aquest any, uns 5 cops al més.
LLEIDA
Així com Barcelona disposa actualment de diversos dipòsits d’aigües pluvials, no trobem el mateix en la ciutat de Lleida.
Lleida conta amb un antic dipòsit, situat en el barri de la Bordeta, construït amb 25 pilastres de pedra i amb una capacitat de 9 milions de litres d’aigua. Aquest dipòsit va ser construït en el segle XVIII, i en aquells temps s’encarregava d’abastir la ciutat d’aigua potable, que permetia superar les deficiències de l’època i combatre les epidèmies.
Lleida, una ciutat nascuda als peus del riu Segre, va passar a ser una zona de regadiu gràcies a aquesta situació geografia, que va permetre abastir els camps de la zona d’aigua de reg, a partir de la construcció de diferents sèquies i canals, encarregats de distribuir l’aigua pel territori.
L’aigua que omplia el dipòsit provenia del canal de Pinyana, el canal més antic en actiu del nostre país, i es conduïa al centre de la ciutat a través de diferents canalitzacions fins arribar a 5 fonts monumentals distribuïdes per la ciutat de Lleida.
Actualment aquest dipòsit es troba en desús. També conegut com la “Catedral de l’aigua”, forma part avui en dia del Museu de l’Aigua de Lleida, juntament amb el “Campament de la Canadiense”, un campament rehabilitat l’any 2004 on s’allotjaven els encarregats de construir el canal de Seròs l’any 1914. (La Canadiense fou una empresa colonial, que es va instal•lar en diferents indrets de Catalunya amb l’objectiu d’electrificar el país).
Lleida conta amb un antic dipòsit, situat en el barri de la Bordeta, construït amb 25 pilastres de pedra i amb una capacitat de 9 milions de litres d’aigua. Aquest dipòsit va ser construït en el segle XVIII, i en aquells temps s’encarregava d’abastir la ciutat d’aigua potable, que permetia superar les deficiències de l’època i combatre les epidèmies.
Lleida, una ciutat nascuda als peus del riu Segre, va passar a ser una zona de regadiu gràcies a aquesta situació geografia, que va permetre abastir els camps de la zona d’aigua de reg, a partir de la construcció de diferents sèquies i canals, encarregats de distribuir l’aigua pel territori.
L’aigua que omplia el dipòsit provenia del canal de Pinyana, el canal més antic en actiu del nostre país, i es conduïa al centre de la ciutat a través de diferents canalitzacions fins arribar a 5 fonts monumentals distribuïdes per la ciutat de Lleida.
Actualment aquest dipòsit es troba en desús. També conegut com la “Catedral de l’aigua”, forma part avui en dia del Museu de l’Aigua de Lleida, juntament amb el “Campament de la Canadiense”, un campament rehabilitat l’any 2004 on s’allotjaven els encarregats de construir el canal de Seròs l’any 1914. (La Canadiense fou una empresa colonial, que es va instal•lar en diferents indrets de Catalunya amb l’objectiu d’electrificar el país).
Referint-nos a la recollida d’aigües residuals i de la pluja, Lleida, de la mateixa manera que Barcelona, consta d’un únic sistema de recollida d’aigües, que canalitza l’aigua des del clavegueram fins a la planta depuradora de la ciutat, que finalment aboca l’aigua depurada al riu Segre. Actualment aquesta planta es troba en fase d’ampliació i s’està portant a terme un control més intensiu sobre els abocament incontrolats que es realitzen des d’alguns punts de la ciutat directament al riu Segre. Això a generat la construcció de noves xarxes de clavegueram.De la mateixa manera que l’aigua depurada es abocada al riu Segre, la captació de l’aigua per abastir la ciutat de Lleida, es captada en tres punts diferents: la major part provés del riu Noguera Ribagorçana, des de l’embassament de Santa Anna, que alimenta el canal de Pinyana; una altra part ve del canal de Catalunya i Aragó a través de la sèquia d'Alpicat; i una altra part més reduïda prové del Canal d’Urgell. L'aigua que utilitzen les industries del polígon de Lleida per a processos industrials es captada directament del Segre i del canal de Balaguer, mentre que la que arriba a les explotacions agropecuàries s'agafa de les sèquies i canals que envolten la ciutat.
