Barcelona és una ciutat molt delimitada geogràficament, entre dos rius i entre el mar i la muntanya. Proba d’això és que els barcelonins ens orientem, no amb els punts cardinals que ens semblen inadequats per a referir-se a la nostra ciutat, sino amb aquests punts geogràfics: mar-muntanya, Besòs-Llobregat. Així, Collserola és el límit natural de la ciutat, comença allà on el pendent és massa inclinat per a poder continuar-hi la ciutat. I aquest és un límit imprecís i canviant, ja que la ciutat sempre busca terrenys per on créixer. Així, el seu origen rau en la seva topografia accidentada que la exclòs del creixement urbà.
No ha estat fins recentment que ens hem adonat del valor que aporta a la ciutat i hem començat a protegir-lo (es constitueix com a Parc Natural fins el 1987). I encara més recentment l’hem començat a entendre com un Parc Metropolità, amb els inconvenients que comporta que sigui alhora Parc natural i Parc Metropolità. Perquè aquí entrem en una lluita entre la conservació de l’espai natural i l’acondicionament d’aquest espai per a ús ciutadà.
A París, ja des del 1850, hi havia dos parcs inmensos destinats a l’ús ciutadà. I des de molt abans aquests indrets havien estat cuidats i preservats pel seu valor natural. Haussmann volia que París tingués un gran parc als límits de la ciutat en cadascun dels quatre punts cardinals. Els dos més grans, a est i oest, són els coneguts com a Bois de Boulogne i Bois de Vincennes. Per a fer-nos una idea, els parcs de París tenen una extensió de 9,95km2 i 8,46km2; mentre que tot el Parc Natural de Collserola té una extensió de 8,5km2. Antics terrenys de caça reservats a la reialesa francesa, eren espais amb unes masses boscoses importants i ja equipats amb algunes peces importants per a donar refugi al rei i al seu seguici. Des que van ser oberts als ciutadans, han anat acumulant instal·lacions esportives i lúdiques fins a convertir-se en autèntics parcs metropolitans al servei dels ciutadans.
Així l’origen dels grans parcs parisencs no és la topografia accidentada (es troben situats en l’extensió de la planície parisenca del Sena) sino al seu valor natural intrínsec conservat, i reservat, per a la reialesa. Són parcs perfectament delimitats (vallats) i acondicionats per a l’ús ciutadà. No són reserves naturals, la seva bellesa té molt a veure amb grans obres d’enginyeria, sobretot hidràuliques, però tenen un gran valor natural per a la ciutat.
De la visita per Collserola, com que hem estat sempre en la frontera entre la ciutat i la natura, m’emporto un sentiment de decepció d’aquests espais intersticials que no són ni ciutat ni natura. D’altres escapades a la serralada he pogut disfrutar d’un passeig en bicicleta o d’una bona excursió (sobretot a la carena nord, a la part del Vallès). Dels boscos de París en tinc el record d’un lloc magnífic per a passejar-hi un dissabte, fer-hi un pic-nic amb els amics o llegir en una d’aquelles cadires metàl·liques escampades pel parc que t’enduus al racó que més t’agradi.
Crec que a Collserola s’hauria d’intervenir decididament i sense por en aquests espais intersticials per a convertir-los en llocs per a gaudir la natura d’una forma molt urbana (semblant als boscos de París). D’aquesta manera, aquest interstici “amb valor afegit” potenciaria l’ús del parc i faria de límit clar entre la ciutat i la natura, conservant el parc natural per a qui vulgui anar amb bici o fer excursions.
