Es pot considerar l'Hospital de Sant Pau com una de les fites importants de la ciutat, per extensió, ubicació, ús i arquitectura. Utilitzant la malla de Cerdà, el conjunt fa de ròtula entre diversos teixits i dóna pes a una franja poc cèntrica (geogràficament parlant) de l'Eixample. La implantació es basa en la simetria i la contundència dels eixos directrius, però no es disol dins la malla, sinó que ben al contrari, marca la diferència. La singularitat està en el gir de 45º respecte de la orientació de Cerdà, dirigint-se a l'altra gran fita de Barcelona: la Sagrada Família.
El nou hospital, ubicat dins la mateixa mançana, dècades després, havia de buscar necessàriament la bona convivència. És a dir, l'Hospital de Sant Pau modernista és una fita, el Nou Hospital de Sant Pau és un hospital. Pot ser un referent de l'arquitectura moderna catalana, pot ser un referent dins l'equipament sanitari, pot rebre premis i proporcionar millores als usuaris, però no té la mateixa càrrega simbòlica, per la qual cosa necessita dialogar amb l'antic hospital per a tenir raó de ser. Així doncs, tal i com l'arquitecte Esteve Bonell explicava, la relació entre ambdós conjunts era una prioritat del projecte. El nou hospital ni copia, ni imita, ni s'interposa, ni trepitja l'antic hospital, cadascun amb el seu llenguatge i el seu temps es relacionen mitjançant l'espai públic que relaciona les dues ciutats: la Barcelona modernista i la Barcelona actual, entesa com una multitud de capes complexes superposades. El nou hospital es preocupa per l'altra façana, la de la Ronda Guinardó, la contemporània. Es situa al final de l'eix modernista, donant un final alhora que un principi a l'altra cantonada de la supermançana, fent així el contrapunt de la balança. Bonell ens va fer veure, en la seva explicació, la importància de la topografia: en les 6 mançanes que ocupa l'hospital hi ha el mateix desnivell que des del mar. Això vol dir que ens acostem a la muntanya, i d'aquí l'aprofitament en la mida del possible de les visuals i la preocupació per l'espai públic.
El nou hospital, ubicat dins la mateixa mançana, dècades després, havia de buscar necessàriament la bona convivència. És a dir, l'Hospital de Sant Pau modernista és una fita, el Nou Hospital de Sant Pau és un hospital. Pot ser un referent de l'arquitectura moderna catalana, pot ser un referent dins l'equipament sanitari, pot rebre premis i proporcionar millores als usuaris, però no té la mateixa càrrega simbòlica, per la qual cosa necessita dialogar amb l'antic hospital per a tenir raó de ser. Així doncs, tal i com l'arquitecte Esteve Bonell explicava, la relació entre ambdós conjunts era una prioritat del projecte. El nou hospital ni copia, ni imita, ni s'interposa, ni trepitja l'antic hospital, cadascun amb el seu llenguatge i el seu temps es relacionen mitjançant l'espai públic que relaciona les dues ciutats: la Barcelona modernista i la Barcelona actual, entesa com una multitud de capes complexes superposades. El nou hospital es preocupa per l'altra façana, la de la Ronda Guinardó, la contemporània. Es situa al final de l'eix modernista, donant un final alhora que un principi a l'altra cantonada de la supermançana, fent així el contrapunt de la balança. Bonell ens va fer veure, en la seva explicació, la importància de la topografia: en les 6 mançanes que ocupa l'hospital hi ha el mateix desnivell que des del mar. Això vol dir que ens acostem a la muntanya, i d'aquí l'aprofitament en la mida del possible de les visuals i la preocupació per l'espai públic.
A Montevideo no trobem un complexe ni tan gran ni tan simbòlic a escala de ciutat. Tot i així, sí existeix un equipament sanitari en un punt bastant estratègic. És tracta de l'Hospital Pereira Rossel, situat en la intersecció de les dos avingudes principals de la ciutat, al costat d'un conjunt esportiu important i d'una estació d'autobusos. Així, la implantació és molt estratègica, hi ha fàcil accés (i majoritari, ja que arriba gent de totes parts, de la capital o no), espais verds a prop i fàcil ubicació. Tot i així, si a Barcelona tenim present el diàleg entre passat i present, a Montevideo es té sempre present el diàleg entre present i futur.
