La Biblioteca Nacional de França és, igual que la Ciutat de la Justícia, un equipament públic situat en una zona en transformació de la ciutat de París. La idea de la Biblioteca neix al segle XVI amb un decret que exigia que es guardés al seu interior, un volum de cada obra publicada a França. El projecte de la nova Biblioteca inaugurada el 1996, és de Dominique Perrault (un arquitecte icònic per un edifici icònic) i hopsiciada pel president francès François Miterrand, que el va anunciar com a “una de les més grans i més modernes biblioteques del món que haurà de cobrir tots els camps de coneixement, estar a disposició de tots ells, utilitzar les tecnologies més modernes i poder ser consultada a distància.”
Per aquesta descripció veiem que té moltes coses en comú amb la Ciutat de la Justícia: ambdós són edificis iconogràfics dissenyats per arquitectes estrella europeus i situats en àrees de transformació que unifiquen serveis alhora que introdueixen les noves tecnologies per agilitzar la relació amb el ciutadà. A més, curiosament, els dos edificis de dimensions gegantines estan composats a partir de la repetició d’ún únic element.
Però també hi ha certes diferències importants:
1. La situació: mentre la BnF es situa en una antiga zona industrial que es reconvertirà en un dels barris més moderns de la capital de França com a potenciador de la futura vida urbana del barri, la Ciutat de la Justícia, tot i estar integrada dins de la reconversió de la Plaça Europa, es troba situada entre blocs de vivendes ja existents; tot i que també se li vol encomanar la funció de revaloritzar la vida urbana de la zona.
2. La disposició de l’edifici: quan arribes a la Ciutat de la Justícia la disposició de les torres en ventall i la forma de l’atri central conviden a entrar-hi i a fer que l’edifici es projecti a l’exterior i tingui una voluntat exterior d’acollir. En canvi la BnF està composta per quatre torres en forma de L que es tanquen sobre elles mateixes. Quan hi arribes la sensació d’hermetisme és total, fins i tot les entrades estan amagades i les torres són carents de vida. Totes les sales de lectura dónen a l’inmens jardí interior soterrat, donant-li un caràcter introvertit que, si ve ajuda a la concentració, fa de l’aspecte exterior de la Biblioteca un búnquer.
3. El color: encara que sembli una cosa menor, l’ús del color per a representar les diferents torres de la ciutat de la justícia en resulta una lectura molt clara de la teva situació tant des de l’interior com en l’exterior (Rogers també utilitza aquest mecanisme en la T4 de Madrid). Tot el contrari que en la BnF on el monocronisme i la manca de referents visuals des de l’interior fa que un cop estiguis a dins no tinguis cap referència de la teva situació en el conjunt.
Quan veia que aixecaven l’edifici de la Ciutat Judicial en principi m’espantava una mica, per les seves proporcions i repetició del mateix detall de façana. Però després de la visita en tinc una altra visió: em sembla un edifici molt legible i transparent, amb molta llum i acollidor. Crec que desenvolupa molt bé la seva funció i, a més, dóna una imatge renovada i positiva de la justícia: l’arquitecte i l’administració es posen al servei del ciutadà. En canvi en la Biblioteca Nacional de França, la idea és una altra: el que es vol aconseguir no és la fàcil lectura de l’edifici per part del ciutadà, sinó demostrar el poder de l’Estat i la seva magnitud. D’aquesta manera en resulta un edifici imponent i hermètic i, pel que sembla, poc funcional.
