He viscut a Nou Barris molt de temps i precisament en un edifici que dóna al Parc Central de Nou Barris així que he vist com a anat transformant-se fins arribar a com és avui en dia.
El Parc Central de Nou Barris (conjuntament amb la resta d’actuacions públiques del barri que s’han portat a terme de manera coordinada) ha canviat radicalment la vida del barri. El que abans era un torrent degradat ple de barraques ara és el pulmó cívic del barri: un espai obert les 24 hores del dia amb molts arbres i ple de vida.
A més, crec que és un dels parcs més interessants de la ciutat de Barcelona i, que jo recordi, l’últim que es va fer obert. Ara els nous parcs es fan amb tancat, cosa que canvia radicalment la percepció i ús de l’espai públic )com Diagonal Mar). Així que doble encert: no només resulta vital per al lloc on es situa sinó que té una voluntat urbana que abarca tota la ciutat. Una aposta forta per millorar els barris més perifèrics de la ciutat, però otorgant-li la mateixa importància que el seu centre.
A París hi ha el parc de la Villette, prop de la universitat on anava jo del mateix nom. És un parc enorme de 55Ha (tot i que a París això no és tan estrany com a Barcelona) que es situa en el que abans era el matadero i mercat de bestiar de la ciutat. I també està situat en un barri perifèric de la ciutat (igual que el parc central de nou barris toca el límit de la ciutat) que seria comparable a Nou Barris: un barri d’inmigrants allunyat de la típica imatge de postal del centre de París.
El projecte de Bernard Tschumi data de 1982 i presenta forces similituds al de Nou Barris tot i que té una diferència molt important: mentre el principal repte del parc de Nou Barris és el desnivell, en el cas de París, situat en una planície, el principal repte és l’extensió.
Els dos presenten una interessant jerarquia que els dóta per una banda de la importància urbana global, alhora que arriben fins a una escala de la persona que, un cop a dins, s’hi troba d’allò més bé. Unes línies mestres ordenen el conjunt i el fan coherent, mentré que d’altres línies més curtes i capritxoses, dibuixen espais arrecerats, placetes, camins, edificis...
Per mi el més important és que els dos són projectes innovadors i arriscats. Situats en entorns degradats, apostant per no tancar el parc, i utilitzant un bon disseny i acabats aconsegueixen revaloritzar tot l’entorn fins a aconseguir un compromís a escala de tota la ciutat. Són exemples per desgràcia no molt seguits de còm dissenyar espais públics moderns, funcionals i productius.
