El parc de Collserola antigament era qui envolcallava la ciutat; els nuclis urbans es trobaven aïllats per la massa verda i era qui marcava el límit de les poblacions que l’envoltaven. Actualment s’han invertit els papers del parc i l’urbanitzat.
Afortunadament, el parc es troba a una muntanya amb una orografia molt acusada, si no de ben segur els límits actuals del parc s’haguessin vist encara més envaïts pel constant creixement de la ciutat en direcció mar-muntanya.
Afortunadament, el parc es troba a una muntanya amb una orografia molt acusada, si no de ben segur els límits actuals del parc s’haguessin vist encara més envaïts pel constant creixement de la ciutat en direcció mar-muntanya.
Collserola suposa actualment un pulmó per la ciutat de Barcelona i les poblacions de la vessant nord de la muntanya (Sant Cugat, Rubí, Cerdanyola...), però més d’una manera testimonial que plenament funcional, ja que sota la meva opinió, no està tan connectat amb els nuclis com per que n’aprofitin tot el seu potencial, tot i que potser és una virtud que es mantingui una mica al marge per mantenir la identitat i la tranquilitat que ara té.
Begur és un poble costaner situat sobre una muntanya, amb un nucli antic situat al voltant del turó on es va construir el Castell, i molts nuclis que hi pertanyen a les platges (Aiguablava, Fornells, Sa Tuna, Aiguafreda, Sa Riera i Sa Punta).
Com Collserola, en un principi, tota l’extensió era una massa verda. En canvi, la diferència d’escala de les construccions ha permès mantenir la identitat del poble, respectant la massa forestal i funcionant com a pulmó del poble.
Així la percepció de Collserola com a Parc “oxigenador” de Barcelona és contraria a la de Begur, que esdevé un poble inmers en una massa verda.
