Els espais públics de Ciutat Vella, per la seva escassesa, són per descobrir al tombant d’un carrer o darrere una arcada. Així apareixen com un tresor que la ciutat amaga gelosament.
Aquesta agrupació d’espais tan diversos no s’entén sense fer una mirada a la història de la ciutat: la manca d’espais públics, de buit en definitiva, és una conseqüència directa de la pressió demogràfica a la qual estava sotmesa per no poder créixer més enllà de les muralles fins al 1859 amb el pla d’Eixample de Cerdà, cosa que comportava la sobreocupació de tota la Ciutat Vella.
Espais, heretats d’èpoques passades, sempre lligats a edificacions significatives: ja siguin els antics cementiris desamortitzats, com les places de Santa Maria del Mar o Sant Felip Neri; espais lligats a palaus o altres edificis de l’època significatius com els patis dels palaus del carrer Montcada, els jardins de l’antic hospital de Sant Pau, la Plaça Sant Jaume, el Museu Marès o la Plaça del Rei; o espais lligats a infraestructures: les Rambles, a part de servir de canalització per a una riera, sorgeix de l’enderrocament de les muralles que separaven el Gòtic del Raval.
Amb l’aparició de l’urbanisme i el planejament es va fer palesa la necessitat d’esponjar el centre de la ciutat, amb operacions que demostren resultats irregulars. Si l’obertura de la Via Laietana es pot considerar un èxit per la irrupció del metro a dins de Ciutat Vella i la incorporació d’un parc d’oficines amb unes condicions inexistents al centre; també ha suposat el trencament del teixit medieval entre el Gòtic i el Born junt amb la pèrdua de part de patrimoni històric edificat, com un volum de trànsit que fa de Laietana una via gens amable per al vianant. Després d’aquest intent les operacions al centre canvien d’escala i es tornen més selectives. Dos èxits en aquest sentit serien Allada Vermell i la Plaça dels Àngels: el primer per la seva escala “d’acupuntura” i el segon per la conjunció entre plaça dura i equipaments potents (el FAD, el CCCB i el MACBA).
Però sobretot hi ha més fracassos que èxits en aquest sentit (el forat de la vergonya és l’exemple paradigmàtic, però també la Plaça Vila de Madrid, amb un projecte ambiciós i inusual per incloure una plaça “tova” dins el casc antic que ha portat molta controvèrsia amb els veïns i resta sempre vallada “temporalment” o la Plaça Castella, que amb la última remodelació resta “inhabitable”), que demostren la dificultat del binomi passat-futur en un territori on es barregen molts interessos sobreposats (volem un centre històric per a turistes o una ciutat habitable pels veïns del barri, un macro centre comercial per a tota l’àrea metropolitana ple de Zaras i H&M o comerç de proximitat?). Personalment crec que aquesta deficiència no s’explica només per la dificultat sinó que també hi intervé una manca de projecte global i d’ambició per a portar-lo a terme.
En comparació amb la ciutat de París el canvi és radical, però a primer cop d’ull pot ser enganyós. Al centre de París trobem tot allò que podem trobar a faltar a Barcelona: uns jardins magnífics i enormes, la majoria dels quals havien estat d’ús exclusiu de la reialesa (jardins de Luxembourg o del Louvre); operacions urbanístiques que creaven espai públic de qualitat (i en les quals es basava la Plaça Reial de Barcelona) com la Place Dauphine o la Place des Vosges; i el binomi plaça pública-equipament més potent de tots: el Pompidou; i tot lligat per una successió d’avingudes, places i visuals. A nivell negatiu del centre de París només sabria esmentar Les Halles: la grandiositat de l’urbanisme francès col·lapsa en aquest “forat” al cor de París, veurem si el nou projecte aconsegueix subsanar aquest error.
Però, on queda la ciutat medieval? A diferència de Barcelona, a París van coincidir els factors necessaris per a fer realitat l’ambició de la que parlava abans. Haussmann va tenir les mans lliures per a fer del París medieval una ciutat moderna. I aquest va ser l’èxit de París i de l’urbanisme francès, però també la desaparició quasi total del París medieval. Haussmann, paradoxalment, va construir la ciutat eterna destruint allò que molestava de l’antiga ciutat medieval, d’aquí ve la qualitat dels seus espais públics i les seves dimensions. En canvi a Barcelona la ciutat moderna (l’Eixample), es va fer a extensió de l’antiga, tot respectant la ciutat medieval amb les seves mancances però també amb els seus valors. Jo sóc incapaç de triar entre una realitat i l’altra...
