Per començar, apunto dades de població i densitat per entendre que Barcelona i París són més semblants del que un pot pensar a priori i, de fet, tenen una superfície de 100km2 les dues:
Barcelona: 1,6 milions d’habitants (àrea metropolitana de 5 milions d’habitants). Densitat de població: 16000 habitants/km2
París: 2,1 milions d’habitants (àrea metropolitana de 12 milions d’habitants). Densitat de població: 20000 hab/km2
Barcelona i París tenen una història urbanística cohetània temporalment: les dues ciutats tenen en la dècada de 1850 el catalitzador de la seva morfologia actual.
Les dues parteixen d’una situació en que la ciutat resta confinada dins de les muralles medievals, on les condicions de vida són bastant deplorables i la manca d’espai és regla general. Però els seus creixements no podrien ser més dispars.
En el cas de Barcelona (degut a la imposició del Decret de Nova Planta després de 1714) ens trobem amb un territori on està prohibit edificar i de poc valor agrícola que envolta les muralles de la ciutat i on, més enllà dels límits prohibits, han crescut uns nuclis urbans per acomodar la creixent població de Barcelona. Així l’eixample de Cerdà edifica la ciutat moderna (amb clavegueres, carrers amples, mobilitat millorada, edificabilitat regulada) amb l’entusiasme i recolzament de la ciutat, i en una zona buida.
Per mi l’eixample té la gran virtud de “cosir” tot allò que ja hi havia anteriorment, per haver estat dissenyat amb un extens coneixement de la realitat del lloc i, per tant, sumar-s’hi. D’aquesta manera és realment el centre de la ciutat, afegeix valor i irradia un efecte multiplicador a tota la ciutat.
En el cas de París, ens trobem amb l’ambició de dos homes (Napoleó III i el baró Haussmann) de transformar l’arcaica i ineficient ciutat medieval en una capital moderna. I ho aconsegiran... però a diferència de Barcelona, a costa de desmuntar la ciutat medieval. El París de Haussmann té moltes virtuds , però un gran defecte: no té la voluntat de sumar sino de transformar. La nova ciutat compta amb grans avingudes seguint eixos monumentals, les grans peces es situen en punts estratègics. Així es crea una malla orgànica jerarquitzada: les grans avingudes creen un primer ordre a gran escala, i després trobem un segon i tercer ordre format per carrers sinuosos. Entre ells, unes illes irregulars adapten la seva morfologia segons les necessitats. L’illa mitja té un tamany gran (més gran que l’illa de Barcelona) amb un sistema de patis atomitzats però ben utilitzats i on és normal trobar-hi vegetació.
El tret més característic del París de Haussmann és que l’urbanisme no es limita a la urbanització i regulació general de l’edificació sino que regula i imposa una façana tipus, sense el qual avui no entendriem París. Segueix la mateixa estratificació vertical de la típica casa entre mitgeres que construeix l’eixample i que resulta de l’aprofitament econòmic de l’edifici: comerços en planta baixa amb vivendes per a comerciants a l’entresòl, una planta noble més alta pels amos de la finca, i a partir del segon pis una reducció en alçada de les vivendes conseqüent amb l’estratificació de classes socials plantejada. Haussmann plasma aquesta realitat en la façana: planta baixa i entresòl formant un únic cos monumental, planta segona amb balcons nobles, tercer i quart pis sense balcons, i balcó corregut al cinquè pis; l’àtic amb coberta a 45º. D’aquesta manera, la façana s’organitza amb línies horitzontals marcades amb els balcons, que al repetir-se al llarg del carrer, ajuden a la monumentalització del carrer.
Vist des de l’actualitat, per mi la grandesa de l’urbanisme de París és la qualitat i diversitat de l’espai del vianant (i no només per la quantitat de magnífics parcs). Tot i ser un pla pensat a gran escala, i des d’una posició de força, en resulta una qualitat de l’espai no construit en general que fan de París el que és. Gràcies a la gran dimensió dels eixos monumentals la ciutat gaudeix d’unes amples voreres que afavoreixen l’ús ciutadà de l’espai.
A Barcelona sempre s’elogia que l’illa tallada a 45º a les cantonades fa que l’Eixample tingui tantes places com illes, però... realment s’utilitzen com a places? És veritat que hi ha sempre més bars a les cantonades, però a part d’això s’utilitzen com a aparcaments, per a contenidors i càrrega i descàrrega, en definitiva, per la mobilitat. I és que l’eixample Cerdà té el seu punt clau en la mobilitat, d’aquí la seva trama ortogonal, que encara avui funciona perfectament tot i els canvis que hi ha hagut en aquest tema en 150 anys. Però això fa que, de cara al vianant, estigui més pensat per a moure’s-hi que per restar-hi. La proba està en l’ús completament diferent que es fa de l’espai quan la mobilitat passa a segon terme (com a Rambla catalunya o Enric Granados); si aquests espais fossin la regla general enlloc de l’excpeció no estariem pensant en la recuperació dels interiors d’illa per a ús ciutadà. De fet, si mirem estrictament el pla dissenyat per Cerdà, els 45º dels xamfrans i els seus 20 metres de façana venen del gir que necessita un tramvia, de la mobilitat, mentre que ell sí que pensava en “l’interior d’illa” com a espai per al vianant, separant així mobilitat i espai públic.
