EIXAMPLE vs. QUADRÍCULA

Montevideo, igual que la majoria de capitals sudamericanes, va néixer d'una quadrícula. Si Barcelona és producte de l'evolució d'un port i de tota l'activitat que això comporta (diguem que la malla es situa posteriorment sobre una sèrie d'assentaments ja consolidats), Montevideo és una coordenada d'origen a partir de la qual s'ubica la malla sobre el territori. En aquest cas, la Plaza Matriz, com el seu propi nom indica, seria el rómulo i remo d'aquesta ciutat sudamericana conformada arrel de l'urbanisme colonitzador.

Avui en dia, l'Eixample es considera representatiu de la ciutat comtal. I amb raó, les mançanes de 113m, la tipologia edificatòria que es va anar superposant a mida que apareixien noves normatives, els patis d'illa... Aquest últim punt és ben bé la connexió entre la idea del pla i la realitat de la ciutat. Pràcticament tots els patis d'illa es van convertir en una extensió de “solar” més que no pas en una extensió de l'espai residencial. La categoria d'espai intermedi, entre públic i privat (comunitari, potser, millor dit), entre la ciutat més urbanita i un cert refugi més aïllat... Està molt ben pensat alhora que ignorat. Són espais poc coneguts, poc utilitzats i després de més d'un segle, es confia en les recuperacions dels patis d'illa per a aportar més espai verd al barri de l'Eixample.

Aquest procés de recuperació crec que actua en dos fronts: el primer, com a deute històric; i el segon, com a intent de subsanar la manca de “vida pública” que hi ha al barri (com a observacions, val a dir que no hi ha graffitis ni murals, hi ha diversos punts-fita que mouen masses de gent però sempre dinàmica i temporalment, etc).

Així, des d'un punt de vista urbanístic i arquitectònic, és fascinant estudiar tot el procés de construcció de l'Eixample, la investigació edificatòria (que evita que hi hagin dos mançanes iguals!), les idees avançades al seu temps. En canvi, des d'un punt de vista social, des del dia a dia de l'habitant de l'Eixample, és indiscutible la manca d'espais públics a escala de la ciutat.

Tornant a la capital uruguaia, les seves dimensions, els seus recursos al llarg de la història, i els seus models de creixement, han fet que els plans urbanístics prioritzin la gestió de la ciutat per sobre de la conservació i el manteniment del teixit existent. Actualment, es lluita per la conservació i recuperació de Ciudad Vieja i per la remodelació del port en vistes a assolir una major competitivitat. Pel que fa a la tipologia edificatòria, predominen els edificis de baixa altura i, tot i ser el teixit una malla ortogonal, no hi ha una zona comunitària, sinó que cada parcel·la té un petit jardinet a la part interior. Així, la façana del carrer queda perfectament configurada, i cadascú (o pràcticament tothom) pot gaudir d'un espai exterior (ja sigui el seu “fondo” ja sigui la coberta del seu edifici). Això, encara que no ho sembli, genera més vida de barri ja que crea més moviment de persones, i aquests espais estan constantment en ús com a veritables extensions dels habitatges.

Està clar que l'Eixample de Barcelona és un referent des de molts punts de vista. Però, com tot, evoluciona i és en aquest reciclatge i adaptació a les successives societats on el teixit ha de demostrar la seva contemporaneïtat. En definitiva, a Uruguai hi ha encara masses coses que condicionen l'ús i aprofitament del teixit de Montevideo. El repte futur es focalitza, des d'un punt urbanístic, en el creixement tipus taca d'oli de la perifèria. La ciutat de Montevideo va ser pensada i dibuixada en forma de malla ortogonal de menys de 100m d'illa, des de la seva fundació. Barcelona, en canvi, ha tingut més oportunitat de concentrar-se en l'aspecte urbà de creació de ciutat, en un procés de continu resorgiment.