El barri de l’eixample és un barri de veritat, amb sentiment de barri. Hi viu gent gran, gent jove, famílies, estudiants… hi ha lloc per tothom i tothom s’hi sent a gust. El per què no és senzill d’explicar. Evidentment el fet que es tracti d’un planejament ben fet influeix moltíssim, això està clar.
Però crec que la màgia de l’eixample resideix en les dues cares de l’illa. D’una banda una cara formal i seria, històricament molt clàssica i sobria però que al llarg dels anys ha sabut barrejar-se amb obres de Gaudí, arquitectes més moderns com Pich-Aguilera o Juli Capella i inclús alguna barbaritat de Toyo Ito. L’altra cara de l’eixample, en canvi, resulta totalment informal i quotidiana, està feta una mica al gust de qui hi viu i la seva varietat fa que sigui gairebé màgic endinsar-se en una illa de l’eixample, ja que es té la sensació “envair” en certa manera el microclima dels seus habitants.
Aquest microclima del que parlo és la gran virtut i el gran fracàs de l’eixample ja que realment és un error, crec jo, que no s’hagi mantingut la idea de que els interiors d’illa siguin espais verds. Entenc que potser tots seria excessiu i segurament part es podria ocupar en equipaments o vivendes, però s’hauria de potenciar la ocupació pública d’aquests espais i sobretot evitar-ne l’edificació perquè, segons el meu parer, és un dels encants de Barcelona.
