El projecte urbanístic d’Ildefons Cerdà per construir el Pla de Barcelona va ser revolucionari, i sovint no se li dóna la importància que mereixeria. Va dissenyar un conjunt d’illes regulars quadrades de 100m de longitud, amb talls
a les cantonades (xamfrans). Aquesta quadrícula perfecta que es pot observar en qualsevol plànol de Barcelona dóna sensació d’espai i ofereix molta visibilitat als vianants, sobretot en les cruïlles (fet que actualment pels vehicles també resulta molt pràctic).
Tanmateix, si fem l’esforç d’imaginar com havia concebut Cerdà el seu Eixample, en una ciutat sense cotxes, ens adonem que havia també havi
a pretès que els carrers fossin molt amples, oferint per tant molt espai per al desenvolupament de les activitats ciutadanes. Fins i tot, originalment, el Pla Cerdà incloïa un immens pati en l’interior de cada illa, concebut com una zona
verda, on els habitants tinguessin zones aïllades del frenesí de la creixent ciutat. Cerdà va incorporar també grans vies (com les actuals Diagonal o Meridiana) que tallen la simetria d’aquesta quadrícula, oferint noves perspectives de descoberta de la ciutat totalment diferents.
No obstant això, en l’etapa de 1932 – 1976 hi va haver una modificació en l’ordenança d’edificació que va respondre a la creixent demanda d’habitatge fruit en gran part de les diverses onades d’immigració procedents sobretot d’Andalusia. Això va provocar que augmentessin el nombre de pisos, resultant així un increment en la densitat de població, que avui en dia és força elevada. Una altra de les conseqüències d’aquesta construcció tan intensiva fou la supressió d’espais verds, que a més van ésser eliminats del pla original de Cerdà de l’interior dels patis per motius econòmics.
Un dels principals problemes que presenta el Pla Cerdà segons la concepció actual de la urbanística és que els habitatges no només tenen dues orientacions i per tant hi ha habitacions sense obertures, i per tant absents d’il·luminació natural.
Si fem la comparativa del creixement urbanístic modern de Barcelona respecte la ciutat de Berlín, veurem principalment que l’actual capital d’Alemanya va poder créixer en totes les direccions, sense obstacles naturals, mentre que el Pla de Barcelona està limitat o flanquejat per la serra de Collserola, el Mediterrani, i els rius Besòs i Llobregat, fet que ha obligat a compactar els barris i els habitatges. En canvi, a Berlín s’han pogut mantenir molts espais verds al ple centre de la ciutat, així com grans parcs, ja que no cal massificar els edificis, i per tant la densitat de població allà és molt menor. Les Avingudes i els carrers són generalment molt més amples que a Barcelona, i en termes de mobilitat ciutadana es tradueix en que és de les ciutats europees amb menors problemes de trànsit i d’aparcament al carrer.
Tanmateix, no cal oblidar que Berlín ha viscut una gran transformació després de la caiguda del mur, i que és una capital d’un estat (amb les infraestructures, edificis governamentals, institucions i inversions econòmiques que li corresponen com a tal). Així mateix, el fet de tenir una ciutat tan estesa com Berlín, pot comportar també una major solitud en el carrer, que tampoc seria desitjable en una ciutat càlida i mediterrània com Barcelona.
