Com a mínim un cop a l'any cau a la ciutat una tromba d'aigua que més val que t'agafi a cobert. Tots sóm conscients del gran volum d'aigua que en poca estona baixa del cel, però la veritat és que jo mai m'havia plantejat com es regulava el gran cabal d'aigua que puntualment precipita a Barcelona. Només que t'ho plantegis és evident que és no es pot absorvir tota l'aigua de pluja amb la xarxa de clavegueram, no per que aquesta estigui mal dimensionada sinó perque la manera com plou, de tant en tant, genera uns volums d'aigua incontrolables per una xarxa d'ús diari
La visita del passat dimarts al dipòsit d'aigües pluvials del Parc Joan Miró va ser molt interessant i instructiva. Després de la primera explicació em vaig il·luminar i ho vaig entendre tot. L'orografia de Barcelona és idònia per provocar innundaments a la part mitja i baixa de la ciutat, degut a un hipotètic col·lapse de la xarxa de clavegueram, aquests dipòsits són totalment necessaris per tal que la ciutat no s'inundi els dies de màxima precipitació.
El funcionament d'aquests dipòsits és molt senzill i el que fan es emmagatzemar l'aigua de la pluja per dues funcions; la primera és per fer de regulador del cabal, l'aigua es deriva a la xarxa de clavegueram amb un cabal de sortida molt menor. La segona i no tant evident és que la primera aigua que cau s'enduu tota la brutícia dipositada a la ciutat des de la ultima pluja, aquesta aigua és molt bruta i en els dipòsits sedimenta i l'aigua de sortida és una mica més neta i més fàcil de tractar per les depuradores. La neteja posterior dels sediments és fa amb una ona provocada que arrossega tots els sediments. Al vídeo introductori tenien molt interès en mostra-nos com és netejaven amb la ona tots els dipòsits de Barcelona, el que jo em pregunto és on va a parar aquesta aigua tan bruta?
Em va sorprendre la senzillesa del funcionament d'aquest tipus d'infraestructures alhora lo indispensables que són per la ciutat. Per resumir podriem dir que són unes immenses piscines que regulen el pas de l'aigua a la xarxa de clavegueram per tal d'evitar-ne el col·lapse.
Per finalitzar el meu relat del que em va semblar la visita del passat dimarts al dipòsit d'aigües pluvials del Parc Joan Miró m'agradaria opinar sobre sobre el tema de la separació de les aigües. El dia de la visita moltes de les preguntes formulades es referien a aquest tema, a més alguns missatges també en fan esment.
Voldria fer un comentaris respecte el tema. Penso que és lògic que una instal·lació d'aquest tipus no separi les aigües per dues raons; la primera és perquè l'aigua de pluja sobretot la primera ve molt bruta i la segona i més important és perquè la xarxa de clavegueram és única. Per poder separar les aigües s'hauria de desdoblar la xarxa i penso que això és innviable ara i en un futur proper.
La separació de les aigües només és viable en el propi edifici incorporant-hi una petita depuradora que recirculi l'aigua grisa depurada per utilitzar-la per aigua que evacuarà a la xarxa de clavegueram única com a aigua negra.
canal que recorre la ona de neteja
la simplicitat del panell de control
humitats al peu del gran pilar
UNDERGROUND
L'Underground és com es denomina la xarxa ferrioviària de Londres, formada per 17 línies diferents. Degut a la extensió de la ciutat crec que la xarxa de metro és insuficient i no arriva a tot arreu si no vius a prop d'una parada de metro els desplaçaments els fas amb autobus, la xarxa d'autobusos és molt extensa i arriba a tot arreu.
El planol de metro evidencia quina banda del Tamesis és la important, la densitat de les traces és molt diferent el sud que al nord. El sud de Londres és tan extens com el nord però té molta menys trascendència per la vida de la ciutat. Són barris que funcionen autonomament del centre, ja que la seva connexió és molt menor.
Crec que si la xarxa de ferrocarrils i la xarxa de metro funcionessin d'una manera més integrada i amb un cost menor moltes zones mal comunicades amb el centre se'n beneficierien, però els seus centres se'n ressentirien
