La visita a Nou Barris va exemplificar molt bé com s’ha anat consolidant la Barcelona dels barcelonins al llarg de tota la democràcia. L’arquitectura de districte ha estat una operació repetida per l’ajuntament a tots els districtes que no es consideraven el centre (Eixample i Ciutat Vella) i que per tant no estaven del tot consolidats. Aquesta operació consisteix en dotar al districte d’ un parc de grans dimensions que serveixi de referència per l’entorn, el nou parc en major o menor mesura a dignificat el districte hi ha cosit l’entorn més proper.
Alguns exemples d’aquesta arquitectura de parcs urbans són; Al districte de Sant Martí trobem el parc del Clot, el parc de Sant Martí i el més rellevant de tot l’obertura al mar de tot el districte des de Marina fins al Forum. A Horta-Guinardó trobem el parc del Guinardó i l’intent fallit del gran parc de la Vall d’Hebron. A Sarrià Sant-Gervasi el parc de referència és la carretera de les aigües. A Sants-Montjuïc trobem el parc de l’Espanya industrial i el parc de Joan Miró i com a peça en constant transformació el gran parc urbà de Montjuïc. La majoria d’aquests exemples s’han transformat en parcs durant la democràcia i han ajudat a esponjar la ciutat i a fer-la més agradable pels seus habitants.
El parc Central de Nou Barris és de tots, el que ha cosit millor l’entorn, el que ha consolidat millor el barri i el que ha dignificat més el districte col·locant a la part baixa la seva seu. Des del meu punt de vista el parc i les rondes han fet que Nou Barris deixes de ser l’últim del districtes per passar a ser un districte més de Barcelona. El longitud i el gran desnivell que salva el parc fa que sigui com una cremallera que s’ha cordat d’una manera perfecte de baix a dalt. El parc uneix els grans equipaments de la part baixa del districte amb el parc urbà que cobreix les rondes a la part alta, tancant el triangle de Via Favència i Via Julia. L’entorn a millorat d’una manera espectacular unint els barris de la Guineueta i del Turó de la Peira que antigament estaven separts per una riera plena de barraques. L’únic que vaig trobar a faltar al parc va ser algun petit equipament que donés més vida al parc. De totes maneres crec que l’encert és total.
L’Ateneu de Nou Barris podríem dir que és l’exponent més radical de l’altre tret característic d’aquesta la nostra ciutat, l’equipament de barri. La xarxa d’equipaments a millorat notablement a la ciutat hi ha ajudat a que la gent visqui més i millor a prop de casa, tots els barris tenen la seva biblioteca, el seu mercat, el seu gimnàs etc... La gran majoria són equipaments de l’ajuntament administrats per entitats públiques o privades. L’Ateneu de Nou Barris és l’únic dels antics ateneus que s’ha transformat hi ha passat a formar part de la xarxa d’equipaments de la ciutat. La gran diferencia amb els altres equipaments de la ciutat és que l’administren els veïns i la gent que la fet créixer i sempre al marge de la política. La tasca que ha realitzat l’ateneu durant més de 30 anys ha ajudat a molts habitants de la perfièrias a sentir-se ciutadans de Barcelona. Aquestes associacions (ateneus, veïns) han tingut molta trascendència en la transformació i millora d’aquests barris pressionant al gran ajuntament que no escolta sinó hi ha diners pel mig. Els diferents col·lectius de la ciutat han fet una gran aportació per canviar la ciutat.L’Ateneu de Nou Barris sempre ha optat per treballar conjuntament amb el barri, aquesta ha estat la manera com a aconseguit ensenyar l’esperit del barri a Barcelona i més enllà de la nostra ciutat.
Tant l’arquitectura de districte com l’equipament de barri formen part de la cara de Barcelona que a mi més m’agarada i que reivindico. La cara de quan Barcelona treballa per agradar als Barcelonins i no per agradar als de fora.
La ciutat londinenca és una de les ciutats que te més hectàrees de parcs i boscos. Té espais verds de totes les mides i amb funcions diverses, des dels grans parcs com Hyde park o Regent’s park passant per espai públics lineals com el Tamessis que s’acompanya de parcs verds com el Battersea park, fins a parcs de barri com el parc de Kilburn. A Londres sempre trobem un espai verd representatiu de la zona i que serveix com a fita del entorn. Els parcs de Barcelona solen ser molt arquitectónics i a on les traces són molt clares, podríem denominar-los parcs urbans, en canvi els parcs de Londres són molt més paisatgistics. Tots els parcs estan projectats però el resultat final és com si et trobessis enmig de la campinya, són parcs molt més verds i sense una estructura tant marcades, els recorreguts són molt més lliures. Realment els parcs de Londres no fan tant de connectors, com potser el parc Central de Nou Barris, sinó que són espais més aïllats que serveixen pel descans i l’oci o com a llocs per la contemplació.
