"Barcelona no es pot entendre sense la muntanya de Montjuïc" Així es referia el professor d'urbanística Estanislau de la muntanya en la conferència en el Jardí Botànic.Tot i això, crec que Barcelona no ha sigut benevolent amb ella, ja que sempre ha estat un abocador de la ciutat.
Fins i tot, amb les múltiples reformes realitzades pels Jocs Olímpics del 92, a mode de neteja de cara de la muntanya, més pensada per aquell moment en concret i no tant com un espai de servei pels ciutadans.
D'aquesta manera, ara mateix, Montjuïc no deixa de ser el que sempre ha estat, un abocador, un cementiri d'obres arquitectòniques desmesurades, descontextualitzades i residus als que ara s'intenten donar alguna solució amb millora de transport, etc, per tal d'amortitzar la gran inversió realitzada.
El cas de Montjuïc hem recorda certament al cas del 22@ i el Forum, una especulació més de l'Ajuntament, des d'on ara mateix intenten donar alguna solució per tal d'apropar-lo a la població.
La topografia de Montjuïc és bastant acusada, pel que fa que l'accés sempre hagi estat un punt conflictiu, però no crec q sigui tan el problema de l'accessibilitat a la muntanya, sino la pèrdua d'escala humana que sentim quan on en ella.
L'arquitectura desmesurada, les grans avingudes buïdes i interminables...Anar a Montjuïc és sortir de la ciutat de Barcelona, perquè res del que hi ha en ella recorda a la ciutat.
Per tant, crec q ara per ara, tot i els passeigs que es preveuen realitzar etc, la muntanya continuarà sent un lloc on els ciutadans van a passar un diumenge, o per algun acte en concret, però si el que es cerca és la interrelació amb la ciutat com altres espais públics que són a l'interior de Barcelona, tots els intents o propostes seran fallides o dificilment assolibles a no ser que es pensi en apropar més l'escala de la muntanya a l'escala de la ciutat a la qual avui en dia és tan llunyana.
CAN BRUGUERA- MATARÓ
La muntanya de Can Bruguera de Mataró per l´ús que els ciutadans fan d'ella, és un ejemple que recorda a la muntanya de Muntjuïc.
Els diumenges s'omple de ciclistes i families que passejen per la muntanya però durant la setmana és buïda i desvinculada de la ciutat.
La seva topografia complicada i la limitació d'accés únicament amb cotxe fan que la muntanya sigui una anèctoda dels dies de lleure i no formi part del dia a dia dels mataronins.
