La comparació entre la muntanya de Montjuïc i la serra de Collserola no és tan dispar. Com vaig comentar a la visita de Collserola: el parc és força desconegut. La relació que estableix amb la ciutat i la poca permeabilitat que crea amb aquesta es veu incrementada per la manca de visitants a aquest espai important i característic, tant de la ciutat de Barcelona com de tot el Vallès.
Però Montjuïc té l'afegit de totes les intervencions que s'hi han realitzat que han intentat atreure a la població a la muntanya, però la història que envolta la ciutat i la montanya sembla tenir més força que les noves propostes. En el fons, la muntanya serveix per a aconteixements puntuals, per a passejar, per a descansar, per a fer turisme... ja que la ciutat no l'ha colonitzada amb creixement urbà sinó amb grans equipaments a una escala més gran que la ciutat i els seus voltants.
Potser ja està bé així... el coneixement de la ciutat està a disposició dels ciutadans sempre i quan aquests estiguin interessats per saber-ho apreciar. Crec que el problema no és de la ciutat, sinó del poc interès ciutadà. A la ciutat hi ha d'haver llocs de descans, d'esbarjo, llocs per a activitats puntuals... llocs on un pugui estar sol (fet difícil en una ciutat), no s'ha de buscar la resolució de tots els punts de la ciutat, tots tenen, en el fons, les seves caracterísitques i la seva funció. Si la gent que va a Montjuïc és per disfrutar-ho així com és... si canvien la funció, aquesta població que busca un espai com aquest deixarà d'anar-hi per beneficiar-se d'un altre lloc.
En el cas de Manacor, la ciutat disposa d'un parc mig a les afores de la ciutat. Però la dotació de petits equipaments com la piscina municial, o el teatre, i a l'estiu, l'ús d'aquest recinte com a escola d'estiu, permeten que tengui un ús controlat i poc dens, on els pares i els nens es senten a gust jugant i passejant en un espai de petites dimensions.
