El 22@ transforma una gran extensió de sòl industrial del Poblenou en un districte productiu innovador, que fins ara no havia vist la ciutat, que ofereix espais per al desenvolupament d'activitats relacionades amb el coneixement. Aquesta iniciativa és a la vegada un projecte de renovació urbana i un nou model de ciutat que vol donar resposta als reptes de la societat del coneixement. D’aquesta manera es crea un nou model de ciutat compacta, on les empreses més innovadores conviuen amb universitats, centres d'investigació i de formació, i tot això amb la restricció que comporta el fet que també hi ha habitatges, cosa que crea una complexitat i una diversitat en tot el conjunt.
Es proposa en tota la intervenció mantenir un equilibri entre el sector de desenvolupament i coneixement, oficines, habitatge i zones verdes, donant una llibertat condicional als arquitectes alhora de resoldre els projectes que sel’s demanen, tenint també especial cura amb els edificis industrials antics o fàbriques, que es proposen mantenir (després d’haver estat catalogades les edificacions més interessants) i incloure-hi part del programa que es projecta. Així trobem punts com l’actual Fundació Vila Casas, on la rehabilitació d’una antiga nau industrial conviu amb un cos de nova planta, i tot conforma un conjunt compacte. També trobem exemple en la rehabilitació d’una nau industrial al pati de la Universitat Ramon Llull, convertida en part de l’equipament nou que s’hi va construir.
Es proposa en tota la intervenció mantenir un equilibri entre el sector de desenvolupament i coneixement, oficines, habitatge i zones verdes, donant una llibertat condicional als arquitectes alhora de resoldre els projectes que sel’s demanen, tenint també especial cura amb els edificis industrials antics o fàbriques, que es proposen mantenir (després d’haver estat catalogades les edificacions més interessants) i incloure-hi part del programa que es projecta. Així trobem punts com l’actual Fundació Vila Casas, on la rehabilitació d’una antiga nau industrial conviu amb un cos de nova planta, i tot conforma un conjunt compacte. També trobem exemple en la rehabilitació d’una nau industrial al pati de la Universitat Ramon Llull, convertida en part de l’equipament nou que s’hi va construir.
El fet de mantenir i adaptar els edificis existents és una de les poques identitats comunes del projecte, ja que tot i existir una “autonomia” alhora de projectar (que poso en dubte la seva eficiència) els edificis semblen parlar un llenguatge molt diferent, cosa que no ajuda en absolut a entendre les propostes com a parts integrants d’un mateix projecte de desenvolupament urbà, sino com a un barri on, aprofitant l’actual transformació, cadascú te la llibertat de decidir com transformar poc a poc el districte.
