El Parc de la Devesa de Girona, és el parc urbà més gran dels Països Catalans, amb una extensió de 40 ha. Està situat entre el Ter, l'Onyar i el Güell, a l'oest del nucli històric de la ciutat; és l'element urbà que dóna la benvinguda a la ciutat quan s’entra des del nord i oest.
El parc compta amb més de 2.500 plataners gegantins, que van ser plantats pels voltants de 1850. L’escassa distància entre els exemplars els ha obligat a créixer més en alçada que en amplada i per això, han assolit altures excepcionals de 60m.
LA HISTÒRIA
La Devesa, per la seva situació a la confluència de tres conques, era originàriament una zona de terrenys sorrencs formats per la sedimentació dels materials transportats per aquests rius. Aquest espai sovint quedava inundat per les aigües quan hi havia fortes crescudes.
El 1423, la reina Maria Victòria va cedir una part dels terrenys a la ciutat; l'any següent, el seu marit, Alfons V el Magnànim, va fer una segona donació; finalment, el 1510, el rei Ferran el Catòlic va transferir definitivament tots els terrenys. La finalitat de les donacions era que la ciutat pogués utilitzar-los com a defensa de les avingudes del riu i com a font d'ingressos per compensar els danys que els aiguats provocaven.
La principal activitat econòmica que s'hi duia a terme eren les plantacions d'arbres, normalment pollancres i àlbers, a les quals seguien les corresponents tales per obtenir diners amb la venda de la fusta. La Devesa estava també ocupada per horts. El fet que sovint els horts fossin destruïts pels aiguats, va fer que el 1837 se substituís aquesta activitat per la del pasturatge, que va durar fins el 1865. A partir d'aquest moment es pot dir que la Devesa s'orientà definitivament com a passeig. El 1859 l'arquitecte municipal Martí Sureda i Ardèvol, va dissenyar l'ordenament actual de la Devesa i es van plantar els primers plataners.
El projecte es va acabar a finals del segle XIX. El parc doncs, ja tenia l'estructura i les dimensions actuals. Durant el primer terç del segle XX va arribar al seu punt de màxima bellesa i utilització social. Esdevingué un lloc de convivència, de passeig i esbarjo per a nens, joves i grans. Els actes festius, les parades i les desfilades militars, les competicions gimnàstiques, etc. se celebraven al parc. Eren moments en què la Devesa formava part de la vida de la ciutat. Tanmateix, en aquest moment, començaren també les cessions a tot tipus d'utilitzacions del parc, parcel•lació per a ús particular i construcció d'edificacions. Es convertí en el recurs immediat davant les necessitats del sòl i equipaments per a la ciutat. Tot això portà un canvi de la seva fisonomia.
L'any 1934 s'hi va construir la piscina municipal, que seria la primera gran edificació esportiva al recinte del parc. Pels volts de 1940 encara eren freqüents les passejades, però uns anys més tard es va evidenciar l'allunyament dels ciutadans. Aquest distanciament s'ha relacionat al fet que la Devesa quedava apartada de la ciutat per barreres naturals, com el riu Güell, i també per barreres artificials, com el tren i la carretera. Durant prop d'un segle, per arribar-hi calia passar pel forat del terraplè del tren, creuar un pont per travessar el riu Güell i trobar-se finalment a l'entrada del passeig.
A partir de l'any 1942 es va construir diversos equipaments. El 1973 es va elevar la via del tren i, uns anys abans, ja s'havia desviat el Güell cap al seu curs actual. Uns obstacles desapareixien, però se'n construïen de nous, com la carretera N-II. Als anys seixanta es va relacionar aquest abandonament amb el "boom" del vehicle utilitari que començava a transformar la vida social gironina i a canviar els seus costums.
A mitjans anys setanta s'inicià un moviment social a favor de la Devesa. El 1975 es va fer un primer estudi sobre el problema de salut de l'arbreda. El 1976 va tenir lloc la campanya "Salvem la Devesa", organitzada per l'Assemblea Democràtica d'Artistes de. És amb l'inici dels ajuntaments democràtics que començà una voluntat ferma de recuperar la Devesa, tant pel que fa a l'estat sanitari dels arbres com a l'ús social i a la seva adequació a les necessitats ciutadanes.
Actualment, malgrat la carretera, el creixement urbanístic dels darrers anys ha desterrat l'antiga sensació de llunyania i ha contribuït a la seva integració plena a la ciutat. És fa un seguiment i control de la salut dels arbres i s'hi potencien activitats diverses, com les Fires i Festes de Sant Narcís, les exposicions i mostres a la Fira de Girona, l'Auditori i Palau de Congressos, el mercat setmanal del dissabte i les "carpes", o bars de nit, a l'estiu, i també s'han recuperat i reconvertit algunes instal•lacions a usos públics.
