Durant els anys seixanta i setanta, la pressió de la necessitat va fer que s’oblidés la ciutat i que, en moltes ocasions, només es construïssin els edificis de vivendes imprescindibles. Es construïen polígons que, en alguns casos, contenien un entreteixit d’espais públics, però que es despreocupaven de l’articulació i la creació de ciutat entre ells.
És per aquesta herència que l’actuació a l’espai públic de Nou Barris constitueix un exemple, ja que s’ha fet ciutat allà on no existia.
Tenim un parc pensat per a l’oci, per al descans, per al joc, per a les llargues caminades, a la vegada que alberga una sèrie d’equipaments.
A través dels seus gegantins diapasons, les singulars pèrgoles corbes, inclinades i translúcides, el parc es fa visible des de diversos punts del districte. La construcció d’aquestes fites simbòliques va assenyalant el parc suaument: a la nit emeten llum i durant el dia projecten un joc de ombres.
L’aigua és un altre material present tant calmada com a element de pura vitalitat als gegantins xorros, que vénen a refrescar les tardes d’estiu.
El parc de Nou barris és, doncs, un espai de complexa geometria, plena de sorpreses i espais per a passar l’estona.
Un dels parcs més recents que han fet a Girona és el Parc de les Casernes o Parc del Migdia.
Les tardes càlides d’estiu, mentre la major part de la ciutat descansa del cansament setmanal, aquest espai s'omple de centenars de persones de diferents edats i d'activitats lliures. El bar del recinte no dóna l'abast servint refrescos; per pujar als gronxadors, s'ha de fer cua; cal buscar-se un forat entre la gent damunt la gespa per poder-s’hi estirar...
El parc és petit i s'ha quedat petit. S'hi ha quedat perquè és l'únic parc racional i amable de la ciutat i perquè es va construir petit, no fos cas que l'especulació immobiliària i els negocis particulars dels dos extrems de la zona no hi haguessin pogut clavar mossegada.
