Montjuïc no el conec més que del dia de la visita (fet que ajuda a corraborar que encara és molt desconegut pels ciutadans o residents temporals com és el cas), així que tota la meva experiència es base en la percepció que vaig tenir aquelles hores. Jo crec que Montjuïc té un problema de límits i que l’entorn més immediat no li acompanya. Plaça Espanya és l’únic, però ben vàlid, d’exemple més conceptual que trobo; l’espai en si és molt amorf i poc definit, la funció d’espai d’arribada o transició que realitza és etern, i només arribar al MNAC se’t treuen les ganes de continuar més amunt. A més a més els equipaments no ajuden, ja que o bé són molt especialitzats com l’Institut del Teatre, o bé l’activitat en si no atrau com el Jardí Botànic o bé acullen usos puntuals com el Pavelló Olímpic, i la resta d’espai és molt ambigu.
Millorar el transport públic (autobusos) sembla que sempre sigui una bona solució al problema, però realitzar-hi activitats més de vida col•lectiva ajudarien, crec que el Festival Grec és un bona iniciativa d’aprofitament dels racons de Montjuïc. Tot i amb això que hi hagin llocs poc coneguts (passa el mateix amb Collserola), sempre és més tranquil•litzador per qui els coneix i gaudeix de la seva tranquil•litat. Potser sinó coneixem aquest lloc és perquè tampoc és el tipus d’espai que volem i ens agrada moure, i potser si volem tenir més contacte amb el moviment de persones hem d’anar a passejar al centre, amb el bullici de la gent.
A Girona també es troben zones de la ciutat que estan plantejades com a potencials llocs de contacte amb la naturalesa i d’esbarjo però finalment no són recurrents. El Parc del Alemanys, (a diferència de Montjuïc i Collserola) té una situació immillorable com és al costat de la Catedral, en el barri vell de la ciutat, té bona comunicació i accessibilitat, l’espai és de bona qualitat i la vegetació resta ben cuidada, tanmateix no s’usa gaire, només en èpoques puntuals acullen concentració com durant l’exposició El temps de Flors de Girona.(Vegis a la fotografia)
