CONTRASTS ENTRE HOSPITALS

El setembre de 2003 va començar l'activitat assistencial al nou edifici de l'Hospital de Sant Pau i progressivament s’ha anat traslladant totes les àrees de l’hospital modernista al nou.
La forma del projecte respon a l’ús que s’hi desenvolupa. Així doncs, el gran bloc central, d’uns 36.000m2 acull bàsicament l'activitat ambulatòria i els altres quatre blocs ordenats en forma de vano i d’uns 47.000 m2 són destinats a l’hospitalització. A més a més, està situat a la falda de la muntanya on el desnivell comença a ser més acusat. Gràcies a aquesta característica l’edifici s’aixeca com un mirador a Barcelona i al mar i, per tant, rep unes boniques vistes i una bona orientació.






A l’hospital Josep Trueta, en canvi, la distribució és convencional: cada planta està assignada a una àrea on es mesclen visites de dia amb les habitacions d’interns, les sales operatòries, els despatxos mèdics... Els espais, com que responen a un programa heterogeni són més transitats i dificulten una circulació independent entre pacients i personal. Pel que fa a la orientació i les vistes en tenim de tots tipus, ja que l’edifici mira amb les quatre cares. Per tant, trobem sales que miren als quatre punts cardinals i vistes al riu i al bosc i d’altres a la carrera i al pati d’accés.
El contrast entre ambdós equipaments segueix en la forma de situar-se respecte al ciutat. El de Barcelona queda embegut dins de la trama de l’Eixample ocupant la part superior de la gran illa de l’hospital Sant Pau que correspon a nou illes estàndard de Cerdà. Per la seva banda, l’hospital Josep Trueta es troba a dos quilòmetres de la ciutat penjant d’una via important.

PARCS COSIDORS

Podríem avançar la hipòtesi de que hi ha una correspondència sistèmica entre l’espai públic i el teixit que l’alberga o al que dóna sentit.
Durant els anys seixanta i setanta, la pressió de la necessitat va fer que s’oblidés la ciutat i que, en moltes ocasions, només es construïssin els edificis de vivendes imprescindibles. Es construïen polígons que, en alguns casos, contenien un entreteixit d’espais públics, però que es despreocupaven de l’articulació i la creació de ciutat entre ells.
És per aquesta herència que l’actuació a l’espai públic de Nou Barris constitueix un exemple, ja que s’ha fet ciutat allà on no existia.
Tenim un parc pensat per a l’oci, per al descans, per al joc, per a les llargues caminades, a la vegada que alberga una sèrie d’equipaments.
A través dels seus gegantins diapasons, les singulars pèrgoles corbes, inclinades i translúcides, el parc es fa visible des de diversos punts del districte. La construcció d’aquestes fites simbòliques va assenyalant el parc suaument: a la nit emeten llum i durant el dia projecten un joc de ombres.
L’aigua és un altre material present tant calmada com a element de pura vitalitat als gegantins xorros, que vénen a refrescar les tardes d’estiu.
El parc de Nou barris és, doncs, un espai de complexa geometria, plena de sorpreses i espais per a passar l’estona.






Un dels parcs més recents que han fet a Girona és el Parc de les Casernes o Parc del Migdia.
Les tardes càlides d’estiu, mentre la major part de la ciutat descansa del cansament setmanal, aquest espai s'omple de centenars de persones de diferents edats i d'activitats lliures. El bar del recinte no dóna l'abast servint refrescos; per pujar als gronxadors, s'ha de fer cua; cal buscar-se un forat entre la gent damunt la gespa per poder-s’hi estirar...
El parc és petit i s'ha quedat petit. S'hi ha quedat perquè és l'únic parc racional i amable de la ciutat i perquè es va construir petit, no fos cas que l'especulació immobiliària i els negocis particulars dels dos extrems de la zona no hi haguessin pogut clavar mossegada.

EL PARC DE LA DEVESA

La muntanya de Montjuïc és un gran espai verd que alberga un gran nombre d’instal•lacions esportives, d’institucions culturals, una gran extensió de jardins, el castell militar, el cementiri... Com que a la universitat se’n parla molt i sovintegen les recomanacions de visitar-la he cregut més interessant explicar-vos el Parc de la Devesa de Girona.
El Parc de la Devesa de Girona, és el parc urbà més gran dels Països Catalans, amb una extensió de 40 ha. Està situat entre el Ter, l'Onyar i el Güell, a l'oest del nucli històric de la ciutat; és l'element urbà que dóna la benvinguda a la ciutat quan s’entra des del nord i oest.
El parc compta amb més de 2.500 plataners gegantins, que van ser plantats pels voltants de 1850. L’escassa distància entre els exemplars els ha obligat a créixer més en alçada que en amplada i per això, han assolit altures excepcionals de 60m.
LA HISTÒRIA
La Devesa, per la seva situació a la confluència de tres conques, era originàriament una zona de terrenys sorrencs formats per la sedimentació dels materials transportats per aquests rius. Aquest espai sovint quedava inundat per les aigües quan hi havia fortes crescudes.
El 1423, la reina Maria Victòria va cedir una part dels terrenys a la ciutat; l'any següent, el seu marit, Alfons V el Magnànim, va fer una segona donació; finalment, el 1510, el rei Ferran el Catòlic va transferir definitivament tots els terrenys. La finalitat de les donacions era que la ciutat pogués utilitzar-los com a defensa de les avingudes del riu i com a font d'ingressos per compensar els danys que els aiguats provocaven.
La principal activitat econòmica que s'hi duia a terme eren les plantacions d'arbres, normalment pollancres i àlbers, a les quals seguien les corresponents tales per obtenir diners amb la venda de la fusta. La Devesa estava també ocupada per horts. El fet que sovint els horts fossin destruïts pels aiguats, va fer que el 1837 se substituís aquesta activitat per la del pasturatge, que va durar fins el 1865. A partir d'aquest moment es pot dir que la Devesa s'orientà definitivament com a passeig. El 1859 l'arquitecte municipal Martí Sureda i Ardèvol, va dissenyar l'ordenament actual de la Devesa i es van plantar els primers plataners.
El projecte es va acabar a finals del segle XIX. El parc doncs, ja tenia l'estructura i les dimensions actuals. Durant el primer terç del segle XX va arribar al seu punt de màxima bellesa i utilització social. Esdevingué un lloc de convivència, de passeig i esbarjo per a nens, joves i grans. Els actes festius, les parades i les desfilades militars, les competicions gimnàstiques, etc. se celebraven al parc. Eren moments en què la Devesa formava part de la vida de la ciutat. Tanmateix, en aquest moment, començaren també les cessions a tot tipus d'utilitzacions del parc, parcel•lació per a ús particular i construcció d'edificacions. Es convertí en el recurs immediat davant les necessitats del sòl i equipaments per a la ciutat. Tot això portà un canvi de la seva fisonomia.
L'any 1934 s'hi va construir la piscina municipal, que seria la primera gran edificació esportiva al recinte del parc. Pels volts de 1940 encara eren freqüents les passejades, però uns anys més tard es va evidenciar l'allunyament dels ciutadans. Aquest distanciament s'ha relacionat al fet que la Devesa quedava apartada de la ciutat per barreres naturals, com el riu Güell, i també per barreres artificials, com el tren i la carretera. Durant prop d'un segle, per arribar-hi calia passar pel forat del terraplè del tren, creuar un pont per travessar el riu Güell i trobar-se finalment a l'entrada del passeig.
A partir de l'any 1942 es va construir diversos equipaments. El 1973 es va elevar la via del tren i, uns anys abans, ja s'havia desviat el Güell cap al seu curs actual. Uns obstacles desapareixien, però se'n construïen de nous, com la carretera N-II. Als anys seixanta es va relacionar aquest abandonament amb el "boom" del vehicle utilitari que començava a transformar la vida social gironina i a canviar els seus costums.
A mitjans anys setanta s'inicià un moviment social a favor de la Devesa. El 1975 es va fer un primer estudi sobre el problema de salut de l'arbreda. El 1976 va tenir lloc la campanya "Salvem la Devesa", organitzada per l'Assemblea Democràtica d'Artistes de. És amb l'inici dels ajuntaments democràtics que començà una voluntat ferma de recuperar la Devesa, tant pel que fa a l'estat sanitari dels arbres com a l'ús social i a la seva adequació a les necessitats ciutadanes.
Actualment, malgrat la carretera, el creixement urbanístic dels darrers anys ha desterrat l'antiga sensació de llunyania i ha contribuït a la seva integració plena a la ciutat. És fa un seguiment i control de la salut dels arbres i s'hi potencien activitats diverses, com les Fires i Festes de Sant Narcís, les exposicions i mostres a la Fira de Girona, l'Auditori i Palau de Congressos, el mercat setmanal del dissabte i les "carpes", o bars de nit, a l'estiu, i també s'han recuperat i reconvertit algunes instal•lacions a usos públics.

GRANS EQUIPAMENTS

He trobat molt interessant la visita a la Ciutat de la Justícia, ja que no hi havia estat mai , ni se m’havia ocorregut anar-la a visitar si no tenia cap problema amb la justícia. Els blocs de diferents colors que giren degut a les traces existents de l’entorn estan relacionats a partir del triple espai central, les circulacions independents entre acusats i personal amb els denunciants, la distribució de les oficines... són temes que em van fer reflexionar el projecte que estava duent a terme aquest quadrimestre.
No obstant, m’hagués agradat veure com solucionava Chipperfield la planta de l’aparcament, i visitar l’edifici on es feien les autòpsies per veure quines necessitats de programa, de recorreguts, etc. té un edifici amb aquest ús.
Un edifici amb semblants característiques a Girona és la nova seu que concentra en un únic espai els serveis territorials dels departaments de la Generalitat, fins ara situats en diferents edificis de la ciutat.




El nou edifici de la Generalitat a Girona, amb una superfície de 30.754 m2, es troba ubicat al centre de la ciutat. La seu ocupa el rehabilitat edifici de l’Hospital de Santa Caterina, iniciat l’any 1666, i que ha anat vivint diferents modificacions al llarg de la història. La transformació actual és la més important de la seva història ja que converteix el que va ser un centre hospitalari de referència de les comarques gironines en el principal centre polític i administratiu de Girona. Un nou edifici s’ha construït al perímetre de la parcel•la, creant un bonic contrast entre l’edifici de pedra i l’ampliació amb aplacat de pedra blanca i malles metàl•liques.

La macla entre els dos edificis genera una plaça interior pública on s’hi ha instal•lat l’escultura “El tors de Venus” d’Arístides Maillol, que s’uneix amb dos carrers perimetrals mitjançant un passatge perimetral.

Ciutat Vella / Old Town Edinburgh

Ciutat Vella and the Old Town of Edinburgh are both the Medieval areas of each city. The Old Town of Edinburgh has a very unique structure, with the High street which runs from the historic castle on the top of a volcanic rock to the Palace of Holyrood. The High Street forms what is known as the fish bone, with all the small streets and ´closes´.

The two different areas, Ciutat Vella, share many similarities, for instance the density of the buildings, for example in Edinburgh overcrowding became so extreme they had to extend the city. It is perhaps the density which can make both barrios, Gotico in particular, very difficult to navigate and at times a little disorientating.

The structure of the two different barrios is quite different, but they share in common the small, narrow streets. In Edinburgh it is in these small narrow streets that some of the darkest secrets are kept. Edinburgh also has a series of underground streets, creating almost another city under the city.

Due to the high density of the barrios, public spaces tend to be smaller, more intimate, taking for example the beautiful Plazas in Gotico and in Edinburgh the Grassmarket. Once a lively market square where hangings would also take place the square has retained it´s character to this day.

Montjuïc / Parc du 26ème centenaire

Cuando en 1998, el Ayuntamiento de Marsella compró la tierra de la estación de tren, hace mucho tiempo que la estación sirve solo a los trenes que transportan la basura al vertedero de Entressen. Para el Ayuntamiento, la creación del parque es un medio para la restauración de una urbana "desgarrado por un terreno industrial abandonado. Además, la Ciudad desea a través de este espacio verde para el descanso y el paso, volver a crear el vínculo entre los tres distritos fronterizos con la estación.

Diseño muy actual, el parque es sin embargo parte de la memoria común, haciendo referencia a los veintiséis siglos de historia de la ciudad. Algunos vestigios de la estación (muelle, almacén ...) fueron los testigos de un pasado todavía vivo en la memoria de muchos de Marsella. El agua está en todas partes y responde al Árbol de la Esperanza "plantados" en la entrada principal. Cuatro jardines temáticos simbolizan la mezcla cultural de la población y la apertura de Marsella en el mundo:

- el jardín provenzal, terrazas formales

- el jardín oriental, arábigo-andaluza

- el jardín de África, animado dunas

- recordando el jardín de Asia jardines japoneses

Las plantas se disponen de acuerdo a su forma y su capacidad para ilustrar o evocar el estilo que desee. Esto no es un jardín botánico en el sentido científico, porque las plantas no son seleccionados de acuerdo a su verdadero espacio de origen.

De hecho, Marsella, gracias a su gran puerto, siempre ha estado vinculada con el Mediterráneo, sino también de África, Medio y Lejano Oriente. Así, las diferentes especies de plantas han sido exitosos para aclimatarse a Marsella.

Adabtación urbana

Durante las olimpiadas del 92 hacia falta ubicar los atletas en lo que serian, en futuro edificios destinados a vivienda. Una operación de gran complegidad que requeria un acuerdo y una administración delicada entre promotores y administración pública.
Los edificios que se construieron fueron fruto de arquitectos que habian obtenido el premio FAD en ediciones anteriores al 92. De esta manera se procuraria una edificación de cierto caracter y de indentidad propia. En este sentido la vila olimpica se enmarca en un modelo de crecimiento urbano efectuado de golpe, que en la actualidad se ha establecido como un espacio urbano complejo y con su propio caracter. Dentro del mismo entorno, se resuelven edificios de distinta indole urbanística, desde vivienda plurifamiliar a unifamiliar, a equipamiento público o comercial. En sus inicios todos estos edificios sirvieron como infraestructura básica para los juegos olimpicos: serian la pequeña ciudad para los atletas que competian, siendo en la actualidad un barrio completamente adaptado a las necesidades de la población.
Se resuelve de una manera eficaz la demanda inicial que podia tener una ciudad para abastecer un acto concreto para, en un futuro, adaptarse a un modelo de barrio completamente unido a la ciudad de Barcelona, sin caer en la posibilidad de convertirse en un espacio urbano destinado al desuso o la marginalidad. Junto con los equipamientos de Montjuïc, la ciudad ha hecho suyos todos estos edificios y espacios que intergran la vila olimpica, convirtinedo a esta en un modelo a seguir en cuanto a la adaptabilidad en el tiempo.